Lluny de les ambigüitats del món artístic del nostre país, només cal obrir els diaris estrangers i escoltar els informatius de mig món, a més d'entrar en qualsevol manual d'història de l'art, per constatar la grandesa artística de Tàpies i el lloc destacat que ocuparà per sempre en la graella dels més grans artistes universals del XX i del primer decenni del XXI.

Tàpies és història de l'art del segle. Però el Tàpies dels darrers anys de la seva vida, el més recent, molt disminuït físicament, ens sorprenia any rere any per la seva força creativa, per la intensitat que transmetien les seves obres, per la qualitat, la sinceritat i les emocions que vehiculaven els seus quadres. Lluny de reflectir les dificultats del seu cos, sublimava amb pintura, matèria i objectes que les feien més corpòries, més impactants, més universals: com si la malaltia i la vellesa el fessin sentir més proper encara a les dificultats dels seus contemporanis en el canvi de segle.

Els ulls havien estat sempre un tema freqüent en l'obra de Tàpies; amb la malaltia han esdevingut obsessius. A La matèria dels ulls, del 2007, una cara de terra amb ulls és dominada per una ratlla creuada com un camí amb paranys, mentre un bastó de cec l'acompanya. Les obres dels darrers anys havien disminuït de format, però eren més íntimes, destinades a una interiorització més gran. No sentir i no veure han engrandit l'obra de Tàpies: ho vull manifestar. Per mi, el Tàpies dels darrers anys és més gran encara perquè no mirar i no escoltar li ha fet sorgir, amb art, de dins, de la panxa, de les entranyes, tot allò que li quedava, que hi tenia. El Tàpies més recent és encara més autèntic, més descarnat. La força insòlita i dramàtica de les últimes obres és el resultat final de setanta anys d'art, de la recerca d'un camí personal mai esgotat que produeix en els artistes més joves un impacte que alguns m'han manifestat aquests darrers anys com un estímul insuperable; insuperable perquè consideraven que Tàpies, amb els seus vuitanta anys llargs i les seves limitacions físiques, produïa un art més jove que el seu.

El secret de l'art de Tàpies ha estat sempre la tensió intel·lectual i artística, rigorosa, mai esgotada, sempre renovada i volguda. Si aquests darrers anys ha afrontat la malaltia treballant i pintant és perquè en veritat es trobava en un estat que ell sempre havia conegut en el fons d'ell mateix. Tàpies ha viscut amb continuïtat amb el patiment i la malaltia fent de la superació de la mort un repte i un element central de la vida. Tàpies no ha volgut ser profeta, només ens ha parlat i ens parlarà sempre amb una obra plena d'angoixa i de realisme en busca d'una perfecció que ell pensava que finalment no trobaria mai. Però buscant l'expressió d'una realitat més profunda que aquella que considerem com la vertadera realitat, Tàpies ens ha fet penetrar en un espai interior que és el seu, el nostre i el de tots i que no morirà mai.

La reflexió de Tàpies sobre la mort és justament aquests dies encara més d'actualitat. Els cranis dels anys vuitanta, els cossos ferits i plens de sang ens recorden que a la vida hi ha dolor. Durant els últims vint anys la reflexió s'ha fet més present i l'aprofundiment en el tema de la mort i la malaltia més fort, punyent, quotidià, descarnat. Tot fet amb matèria, amb signes, grafits, pintura, esgarrapades. La realitat imaginada va esdevenir real quan el 2008, els metges, després de posar-li un marcapassos, li van fer veure el propi cor a la pantalla: una experiència impactant.

Tot això es va traduir en unes obres impressionants i dramàtiques, obres que cal tocar a més de mirar-les, seguint qui les ha fetes amb unes mans darrerament més que mai acostumades a guiar l'artista cap a dominar el material amb traces de mans i de dits; obres que donen testimoni d'una lluita física, vital, fins al darrer moment de la vida, amb la realitat de la matèria. El resultat: imatges ambigues i fortes que, insisteixo, més que mirar cal tocar amb les mans. Tàpies és un pintor que sempre ha dubtat i la voluntat de superació del dubte l'ha fet cada vegada més gran.