Malgrat el petit canvi de rumb que ha experimentat la temàtica de moltes cançons, Espècies per catalogar –que no tremoli ningú– és 100% Amics de les Arts. El catàleg de personatges i situacions que desfilen per les dotze cançons del disc reforça un imaginari que milers de catalans s'han fet propi i al qual, ara, s'afegeixen Monsieur Cousteau i l'home que dobla en Bruce Willis, entre altres imminents celebritats per al pop-rock català del 2012. “No és tan important com podria semblar a la cançó –diu Eduard Costa del famós oceanògraf–. Incideix més aviat en la idea de l'amor per allò que ens pot ser desconegut, en les ganes de conèixer coses noves des del punt de vista d'un explorador postmodern que no surt de casa. Cousteau, amb tota aquella col·lecció de fascicles, ens ajudava a vestir la història”. “Monsieur Cousteau, per què a vostè els taurons no li fan por? / Monsieur Cousteau, a mi no em cal l'alta definició. / Monsieur Cousteau, com més avall te'n vas, hi ha més pressió. / Monsieur Cousteau, creuant l'oceà des d'una habitació. / Monsieur Cousteau, la mare em crida des del menjador”, canta la banda.

L'home que dobla en Bruce Willis (que, a Catalunya, com en tots els països on es fa doblatge, segur que n'hi ha un, i que la banda està frisosa per conèixer) tanca una trilogia, segons Dani Alegret, “d'homes perdedors als quals sempre hem fet costat”. Primer, L'home que va matar Liberty Valance. Després, L'home que treballa fent de gos. Ara, L'home que dobla en Bruce Willis. “En principi, la trilogia està tancada –assegura Joan-Enric Barceló–, però no hem d'oblidar que Star Wars eren tres pel·lícules i en van acabar sent sis.” “L'home que dobla en Bruce Willis de fora el cinema sent la seva veu / Uns vianants intenten reanimar-lo, entre dos l'agafen i el posen de peu / L'home els diu que en Bruce Willis és amic seu, però ningú no se'l creu”, diu la cançó.

Cousteau i el doblador són els dos noms propis d'Espècies per catalogar (un títol de disc extret, per cert, dels primers versos de la cançó sobre l'explorador), però la galeria de personatges pràcticament s'engreixa cada cop que s'escolta el disc. A L'affaire Sofia, tema inaugural, que la banda admet que encaixaria de ple a Bed & Breakfast, es narra la història de la parella lingüística –cap dels quatre Amics ho ha estat, per cert– que formen una grega i un català que li intenta mostrar “l'erotisme potencial del català”. “Vaig provar d'impressionar-la fent un Google d'amagat / Llull, Pujols, Ramon Sibiuda, cap dels tres li van sonar”, es diu en la cançó, en què també se citen uns quants filòsofs de l'antiga Grècia.

També treuen el cap, a Espècies per catalogar, el compositor de bandes sonores Ennio Morricone (“li direm al senyor Morricone que ens compongui el tema principal d'una banda sonora que emmarqui els moments essencials, de pell de gallina, de «tio, quin final»”– i en Perry Mason, que treu el cap a Miracles, un dels dos temes del disc que parlen de ser pare. “Carinyu, no sóc en Perry Mason però fa dies que he detectat / un immens desig de ser mare i creu-me, / no estic preparat.” “Tenim tots cap a trenta anys i són coses que estan al nostre entorn –admet Eduard Costa–. Veiem moltes parelles de la nostra edat que tenen fills. Dones i homes que demanen tenir fills a les seves parelles...”

Louisiana o els camps de cotó, segon single del disc, és la cançó que més pot descol·locar els seguidors d'Els Amics de les Arts de la vella escola. Narra la història d'un emigrant català als Estats Units amb unes eines literàries més pròpies d'Els Pets de la maduresa que no pas dels que, en l'anterior disc, cantaven tonades com: “Uh-lé-lé, uh-là-là, un xauarma amb tu és el millor que hi ha.” En el mateix lot hi podem encabir Els ocells, història agredolça d'un amor de parella amb final infeliç. Caldrà esperar per saber si aquestes cançons entusiasmen també els fans. La resposta, que es pot intuir, durant la gira.