Autor de còmics i novel·les gràfiques des que tenia dotze anys i col·laborador de nombrosos diaris i revistes francesos (Libération, Les inrockuptibles...), Riad Sattouf (París, 1978) va debutar darrere la càmera fa tres anys per dirigir The French Kissers, que va guanyar un Cèsar, va ser seleccionat a la Quinzaine de Canes i va obtenir un notable èxit de públic. La pel·lícula, que ha arribat als cinemes catalans aquest cap de setmana, retrata un grapat d'adolescents d'un institut de la Bretanya molt diferents dels joves guapos i glamurosos que freqüenten el cinema i la televisió. Basat en l'univers del seu còmic Manual del pajillero (editat per La Cúpula), el film parla amb respecte i afecte d'uns adolescents ben reals, de carn i ossos.
Fins a quin punt The French Kissers és una adaptació de la seva novel·la gràfica Manual del pajillero?
No es tracta en cap cas d'una adaptació del llibre. Arran de l'èxit del llibre, la productora em va proposar fer un film, però vaig escriure una història original que només és un reflex de l'univers d'aquests adolescents.
Es va inspirar en les seves pròpies experiències o en les de gent propera?
No és autobiogràfic, però en certa manera té a veure amb la meva adolescència. És com un món paral·lel als meus records, on hi ha una certa nostàlgia.
És per això que no hi ha telèfons intel·ligents ni internet?
Sí, no volia parlar específicament de la joventut de la nostra època, volia fer un film sobre l'adolescència, sobre uns joves una mica estranys. Els adolescents no han canviat essencialment. Canvia la tecnologia, però els grans sentiments, no; són els mateixos des de sempre.
La pel·lícula no sembla tan pessimista com el còmic.
M'agrada l'humor negre, fer broma sobre els temes tristos: la depressió, la solitud, fins i tot el suïcidi. En fer la pel·lícula, però, tenia ganes de posar-hi una paleta de sentiments més variada: la tristesa, però també l'amor, l'alegria... Potser això fa la impressió que sóc més optimista. Quan feia el llibre, en canvi, vaig ser més dur, no vaig fer cap concessió comercial.
Hi havia una voluntat de mostrar joves que normalment no apareixen a les pel·lícules?
Sí. De fet, quan jo era adolescent, mirava pel·lícules i sèries de televisió i el que hi veia no tenia res a veure amb la meva vida i amb la dels meus companys. Quan he tingut l'oportunitat de fer una pel·lícula sobre l'adolescència, he fet el que a mi m'hauria agradat veure. El cinema i la televisió no em van servir d'inspiració, més aviat em van mostrar el que no volia fer: no volia actors molt guapos, personatges triomfadors... Volia ser honest.
Un dels temes clau de la pel·lícula és el respecte?
Sí, sens dubte. Sovint tinc la impressió que la tendència natural és forçar la gent a assemblar-se als altres: com més t'hi assemblis, més t'acceptaran i més fàcilment te'n sortiràs. Però a mi m'agrada parlar de personatges diferents, que quan volen imitar els altres, no se'n surten.
Quina és la diferència més important que ha trobat en el llenguatge cinematogràfic a l'hora de parlar d'aquests adolescents?
Hi ha moltes coses que no tenen res a veure: el cinema és una manera diferent de crear, d'explicar una història... I fer un llibre és molt més barat. Una pel·lícula és cara, implica un equip amb molta gent i pots intentar preveure com serà, però no se sap mai, és el resultat de moltes energies juntes.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.