L'altre dia, al programa Banda ampla de TV3, van aparèixer, parlant de la memòria històrica, unes quantes i significatives personalitats de les Terres de l'Ebre, com l'historiador Josep Sánchez Cervelló, de Flix, catedràtic d'història contemporània a la URV, el també historiador i periodista Daniel Arasa, tortosí, i Edmon Gimeno (Caseres, Terra Alta, 1923), el més veterà de tot el plató, que amb 88 anys podia parlar, més que ningú, dels estralls que la història –la maleïda història dels camps de concentració– havia fet sobre la seva memòria, que va poder escriure encara el 2007 en el llibre Vivències d'un deportat, editat per l'Amical de Mauthausen.

Per tot el que van dir i com ho van dir –amb aquest català tan saborós del sud de Catalunya–, em va emocionar veure'ls i escoltar-los des de la petita pantalla, al costat d'altres testimonis i divulgadors de la memòria col·lectiva, com els periodistes Francesc Canosa i Montse Armengou; l'Enric Pubill, del Memorial Democràtic; l'advocat Luís del Castillo; l'escriptor Joan Pinyol, de Capellades, amb l'avi enterrat al Valle de los Caídos; en Francesc Bartolomé, de la Figuera (Priorat); la Marta Tafalla, filòsofa de la Memòria; Manel Perona, president de l'Associació per la Memòria Històrica; en Felip Rosselló, de la Garriga, testimoni dels bombardeigs del gener del 39 i la religiosa teresiana Maria Victòria Molins, partidària de “la justícia, però no de la venjança, perquè si no hi ha justícia no pot haver-hi perdó”.

Tots ells –i els altres participants– van donar un alt exemple de fermesa de conviccions, fonamentades en el tríptic “veritat, justícia i reparació”, tal com va dir Montse Armengou, coneguda reportera de TV3, per qui “l'exigència de reparació democràtica no l'hem de fer a la dictadura, sinó a la democràcia”.

Aquí està el tema. Gairebé quaranta anys després de la mort de Franco –tants com va durar la seva dictadura– encara estem intentant tancar les fondes ferides que va provocar la guerra i la repressió posterior, amb centenars de fosses comunes on jauen, oblidades i perdudes, víctimes d'un i altre bàndol, i amb uns supervivents dels vençuts que fins ara no els ha estat possible recuperar la memòria dels seus familiars, mentre els hereus dels vencedors han dit que més valia no remenar més la història, mentre es dedicaven a posar un plet contra el jutge Garzón, quan aquest va proposar-se clarificar-la.

I així estem eternament, amb “una de las dos españas ha de helarte el corazón”, tal com va dir Machado, que els mateixos dies de febrer del 1939, com Edmon Gimeno, travessava els Pirineus per anar a morir a Cotlliure, mentre l'ebrenc de Caseres veuria la mort, a milers, als camps alemanys.