Ningú podrà acusar mai els Amics de l'Òpera de Sabadell de manca de coratge davant les adversitats. En un temps de pressupostos escapçats sense pietat, afrontar una obra complexa i cara com Aida en un teatre amb moltes limitacions tècniques i d'espai, i, a més, en la mateixa temporada en què el Liceu programa aquest títol –salvat del desastre sense pal·liatius de l'ERO–, pot semblar un suïcidi. A l'hora de la veritat, els resultats artístics van ser més que dignes.

Veu carnosa i flexible, segura en tots els registres, apianant com ben poques fan avui en dia el do agut d'O patria mia, fraseig expressiu: l'Aida de Yannick-Muriel Noah va dominar sense problemes el repartiment, sobretot al costat d'un Radamès, Jy Myung Hoon, d'expressió monolítica, massa pendent de lluir aguts i amb una visible fatiga al quart acte. Laura Vila va resoldre sense gaire ensurts el repte d'Amneris, però en aquesta etapa primerenca de la seva carrera abordar un paper així és una temeritat. Ismael Pons va desplegar amb autoritat el seu contundent instrument com a Amonasro i Ivan García va ser un Ramfis de notòria potència. La lectura musical d'Elio Orciuolo va ser rectilínia, sense meandres, i a pas de marxa, amb una orquestra que va anar de menys a més i un cor molt més compacte que d'habitud.

La producció escènica de Carles Ortiz, malgrat una direcció d'actors convencional al cub, va crear la il·lusió que vèiem una Aida menys austera del que en realitat era, amb la inestimable col·laboració del Ballet Color Dansa i, sobretot, de l'escenògraf Jordi Galobart, capaç de treure inusitat profit de quatre elements.