El Festival de Montecarlo representa la perfecció i per això el públic d'especialistes és particularment crític quan algunes actuacions no arriben al nivell artístic més sublim. Un festival d'aquestes característiques marca tendència i segueix les modes; per això, malgrat la voluntat de mantenir-se fidel al circ tradicional, els números acompanyats de músiques contemporànies derivades del rap o del tango són cada vegada més freqüents.

Mentre que el Festival de Montecarlo és un veritable esdeveniment social, el de Budapest es manté com una festa popular. Aquest any a Montecarlo ha començat una nova manifestació dedicada només al futur del circ, és a dir, als més joves, als artistes nens, tan freqüents en aquests ambients en els quals el pes de la tradició familiar és molt gran. Aquesta presència d'artistes joves amb habilitats enormes s'ha manifestat en el premi Clown d'Or a la família Cassely, amb un número d'elefants en què una nena quasi adolescent i un nen extraordinari, fills de la parella, practicaven acrobàcies de gran bellesa.

Aquesta atenció al futur es manifesta de manera molt diferent a Budapest, on es dóna molta importància a l'escola de circ local, veritable Masia del circ hongarès. Allà, l'espectacle comença sempre amb un número dels nens de l'escola local; tot el festival és com una batalla popular en defensa de les tradicions locals. Això no vol dir que el festival sigui menys internacional que el de Montecarlo, encara que en proporció el pes dels artistes de l'Europa oriental i de Rússia hi sigui molt gran.

El circ és una veritable metàfora de l'art i de la societat. Infravalorat sovint pels historiadors de l'art, el circ expressa, en la multiplicitat infinita dels seus components (un pallasso no és només un clown, sinó també un músic, un acròbata i moltes més coses), en la gama inexhaurible de combinacions a les quals una mateixa disciplina es pot sotmetre, una mena de mirall del que es veu en art on els components de base d'un quadre són sempre els mateixos però on la possibilitat de combinar-los per fer-ne una obra d'art és reservada a la capacitat individual, a allò que en el Cinc-cents italià prenia el nom de geni.

La comparació entre l'art i el circ em sembla que es pot transferir al context social. No vull comparar directament Montecarlo amb Budapest, seria inútil. El Festival de Montecarlo representa, com deia, la voluntat de perfecció en el marc d'una tria molt mediàtica (la princesa Estefania escull ella mateixa amb els seus consellers els números i els artistes que vindran cada any) i escenifica el punt més alt d'allò que pot produir una societat capitalista. És el mateix que va succeir en els més grans principats italians del Renaixement, en els quals només els mecenes potents van provocar aquell gran moviment humanístic sense comparació en què les més grans realitzacions van ser les artístiques, i entre les quals destacaven els espectacles efímers, de saló, amb animals i acrobàcies, una veritable anticipació del circ. A Budapest, en canvi, l'ull de l'espectador veu més el cansament dels artistes, la dimensió artesanal de la feina del circ i el context polític de cada moment de la història.

Perquè hi ha també una problemàtica nacional que cal tenir en compte. No es tracta només de promotors, ni de relacions entre artistes i patrons, com en la civilització italiana del Renaixement, sinó que avui encara hi ha al mig una veritable qüestió d'identitat. A Montecarlo, els prínceps promotors son l'expressió d'una civilització internacional molt semblant a la del Renaixement. A Budapest, d'una certa manera, el festival encara està controlat per l'Estat. Com a historiador de l'art m'agrada meditar aquestes coses que a vegades son més vives en el circ que en les biennals d'art.