Amb la pantalla en negre, el narrador recorda que el 3 de gener del 1889, en una plaça de Torí, Nietzche va abraçar-se plorant a un cavall. Aquest havia de tirar d'un carro, però no es movia, tot i els cops de fuet del cotxer. Hi afegeix que la història (a partir d'aquell moment, el filòsof va capbussar-se en una bogeria muda) fa “pudor” de tan explicada mentre que del cavall no se'n sap res. Aleshores, enmig d'un temporal de vent, es fa visible un cavall tirant d'una carreta en un pla seqüència que continua fins a una casa. D'aquesta, o més concretament del seu estable, el cavall no se'n mourà més. Tampoc l'últim film de Béla Tarr (el cineasta hongarès ho ha anunciat davant la imposició d'haver-se de passar al digital) que, en tot cas, també fa present el paisatge que es divisa des de la finestra d'una casa aïllada habitada per un home, amb una part del cos immobilitzada, i la seva filla. La història (perquè també n'hi ha d'història, malgrat que no ho aparenti a través de la repetició dels rituals quotidians d'aquest àmbit domèstic) que vol explicar és aquesta: un pare i una filla (i un cavall que no es vol moure) confinats en un lloc abandonat durant un temporal. Història d'uns oblidats que intenten sobreviure menjant (només) patates bullides fins que (també) el foc s'apaga. La progressió dramàtica és implacable. Ni un bri d'esperança. Tot va cap a la foscor. Abans, cada imatge mostra que ha estat pensada: cada enquadrament, cada presència d'un objecte o d'un subjecte, cada tractament de la llum. L'espectador que hi entra assisteix bocabadat a aquesta experiència estètica. Només una sensació d'estranyesa lligada a un antic dubte: es pot fer esteticisme amb la misèria?