L'anomenat polar francès va tenir èpoques de veritable esplendor. Ja no dic el gran Jean-Pierre Melville, sinó cineastes aparentment menors com Alain Corneau o fins i tot alguns treballs de Jacques Deray van fer que els seixanta i els setanta fossin dècades molt fructíferes pel que fa al gènere negre al país veí. Per això, quan el crític veu una pel·lícula com aquesta que ens ocupa no pot deixar de pensar en un dilema irresoluble: és lícit comparar aquest thriller d'acció amb aquelles intrigues denses protagonitzades per Alain Delon o Lino Ventura? O potser és millor adonar-se que som davant d'un altre tipus de cinema, més proper a la influència de Hollywood que a la seva pròpia tradició? Sigui com sigui, Cuenta atrás es veu bé com a intriga de persecucions, però el seu mimetisme respecte al cinema nord-americà la fa inversemblant, no pel que explica, sinó per com ho fa.

Tenim un infermer casat amb Elena Anaya, que està embarassada. I tenim una colla de mafiosos que li faran la vida impossible per temes que no vénen al cas. Llavors aquest home normal esdevé un llop que defensa la seva família i demostrarà que no és necessari ser un professional per córrer com un posseït i enganxar els dolents. Però Fred Cavayé no sap donar intensitat a aquesta història d'arrel hitchcockiana, i tot sembla massa casolà, fins i tot provincià a l'hora de barrejar personalitat pròpia i referents. Potser perquè els referents no són Hitchcock, en realitat, sinó els seus derivats alhora refregits amb una fórmula que podem endevinar als deu minuts de projecció. I a partir d'aquí, tot consisteix a deixar-se emportar pels focs d'artifici i no demanar res més: cinema per a espectadors obedients.