Fa uns mesos, conversava amb Vicent Olmos, director de l'editorial Afers de Catarroja, sobre Benvingut Oliver, el creador de la denominació dels “Països Catalans”, que, Joan Fuster actualitzà al llibre “Nosaltres els valencians, el 1962, fa exàctament 50 anys de la seua publicació; Benvingut Oliver nasqué —com Olmos— a Catarroja (l'Horta Sud de València) el 1836 i arribà a ser un dels més eminents juristes del segle XIX; Olmos em digué que tenia un llibre d'Antonio Pau titulat “Bienvenido Oliver, en el pensamiento español del siglo XIX”, que si tenia curiositat, me'l deixava perquè li traguera punta; a pesar que el llibre està escrit com l'elogi d'un il·lustre “espanyol”, l'esperit de lluirepensador d'Oliver no es deixa encabir en cap estretor nacional, i menys encara en la d'un nacionalisme espanyol, de tan curta volada i tan tancat gairebé sempre; estudià el batxillerat a les Escoles Pies de València, després es matriculà en Dret, en Filosofia i a l'Escola de Comerç; restà orfe per les morts dels seus pares pel còlera del 1854 i va combatre el seu desempar mitjançant l'estudi fins a acabar el doctorat de dret amb excel·lent i la llicenciatura de filosofia.

Benvingut Oliver féu classes a la Facultat de Dret de la Universitat de València durant dotze o tretze anys, es presentà a les places de lletrat de la Direcció General dels Registres, va obtenir bona puntuació, però insuficient i no va obtindre plaça i no va poder compartir amb Cárdenas, Galindo, Moragas, Moscoso del Prado i Azacárate la tasca d'implantar, des dels seus inicis, la nova legislació hipotecària a la segona meitat del segle XIX. Segurament, els tribunals estarien trucats perquè poc després demostrà que era un dels més experts en legislació, una curiositat insaciable, una sensibilitat antropològica i social i un coneixement formidable de diverses llengües (francés, alemany).

Comença a publicar estudis sobre “La reforma legislativa. Revista de legislació, jurisprudència i administració, 1875”; Oliver trobà a Catalunya un exemplar del Codi dels costums de Tortosa que el feu servir per escriure el “Llibre de les Costums Generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa” el 1881 i uns “Estudis històrics sobre el Dret civil a Catalunya” i empren la ingent elaboració de la “Història del Dret a Catalunya, Mallorca i València”, de manera semblant a la que va fer -fa uns pocs anys- Enric Solà amb la reivindicació i actualització dels Furs a l'assaig “Recuperem els Furs”.

El seu matrimoni a Barcelona amb una jove portoriquenya, Carmen Román y Díaz, el 1867, el va portar a la petita de les Antilles espanyoles, on va estudiar la manera de ser de la població antillana, les seues formes de vida, els seus hàbits i costums i les seues activitats, lleis i costums particulars; de maig a agost de 1868 envia regularment articles a “Las Províncias. Diario de Valencia”, que apareixen com a simples cartes al director i amb titols “Los colonizadores”, “De las razas”, “La esclavitud en Puerto Rico”, “La esclavitud y la moral”, “La esclavitud y los trabajadores libres”, “La esclavitud y la riqueza pública”, “Cómo puede abolirse la esclavitud?”, “Una Antilla francesa”, “Los viajeros hispanoamericanos” i l'anàlisi de la descomposició de la monarquia isabelina enmig de la corrupció, les tupinades i el caciquisme; la política espanyola, segons Oliver, consisteix en una discussió sobre “si som més liberals uns que altres, o més catòlics”, “només estem atents a formar crisis ministerials, o a tramar conspiracions infecundes”; denúncia que a l'Estat espanyol no hi ha polítics ‘perspicaços' i de clara penetració, que advertisquen en els successos contemporanis l'origen i principi dels futurs”. Talment com ara mateix, que sembla que quasi tots cerquen “forrar-se” i després “la justícia espanyola”, un oxímoron, els declara impunes i innocents.

Benvingut Oliver escriu com a ésser humà que pertany a tots els països del món, però arrelat i encarnat a la seua terra i cultura d'una manera ampla, als seus ulls no hi ha més que allò que és just i allò que és injust i la llibertat de pensament; fa una crítica com cal contra la barbàrie dels colonitzadors de les “províncies d'Ultramar”, fent servir els escrits de Bartolome de las Casas, magnífic defensor dels indis i inspirador de la redacció posterior, al segle XX, dels drets humans i de la teologia de l'alliberament; a la seua época, Oliver, fou un “revolucionari” intel·ligent i molt crític amb l'Espanya del seu temps que encara serveix per entendre una mica la situació d'ara: “la nostra agricultura produeix poc i molt dolent; la nostra indústria llangueix; el comerç segueix una vida mesquina i treballosa; les grans societats de crèdit viuen de la seua mateixa feblesa i l'administració pública es troba desacreditada (…) Espanya està que se n'ix de polleguera al seu interior i sense prestigi a l'exterior”.

La seua influència intel·lectual a Puerto Rico va aconseguir l'abolició de l'esclavitud el 1873 i l'autonomia de Puerto Rico el 25 de novembre de 1897; fou defensor de la llibertat d'ensenyament i de la independència de la universitat del ministeri perquè les dependències econòmiques porten a la supeditar les veritats científiques als interessos de les autoritats polítiques centrals o provincials”.

El 1899 es nomenat Director General dels Registres i viatja, amb el ministre de justícia, Manuel Duran i Bas, a Amberes al Congrés Internacional de Dret Mercantil, on és anomenat vicepresident i després publicaria un llibre de dret comparat europeu: “La loi espagnola relative au comerç maritime traduite et mise en concordance avec les lois similaire allemande, belgue, française, italienne et neerlandaise” (Brusseles-París, 1886). Oliver i Duran, introdueixen l'ètica en el dret i ambdós estan influïts pel krausisme i el positivisme; quan tornen Sagasta i els liberals al govern el març de 1901, el nou ministre de justícia, García San Miguel destitueix a Oliver després d'estar dos anys en el càrrec de Director General del Registre i es queixa quan el cessen i diu en defensa pròpia que no ha estat mai en cap partit.

En el seu “Derecho inmobiliario español” retrau que no s'haja fet cas dels seus estudis sobre la llei hipotecària ni entén els criteris que han inspirat als redactors del nou Codi perquè deixen de banda les seues observacions més importants i remarquen les més insignificants; el diputat liberal Azcárate indica que Oliver és la persona més competent en matèria hipotecària d'Espanya; el 1889 se li encomana per una Real Ordre del 14 de setembre la redacció d'un projecte de Reglament per al Codi civil sobre matrimoni. Per a Oliver, —com es reflecteix a la seua “Hª del dret a Catalunya, Mallorca i València”—, el dret és vida; les lleis han d'expressar les tradicions, els trets, els hàbits i les creences dels pobles per satisfer les seues necessitats; i és el primer a descobrir la unitat de fons que tenen els drets català, mallorquí i valencià: la unió entre totes les esferes de la vida entre la justícia i la llibertat; combat en els seus escrits la irracional centralització de l'absolutisme monàrquic que duu a la mort de la llibertat individual per a imposar el cec vassallatge o l'uniformisme que no respecta la diversitat; aquestes tesis tenen el suport d'Azcárate, de Joaquín Costa, de Maragall i de Giner de los Ríos.

El 1884 Cánovas del Castillo el premia amb la medalla 13 de la Real Acadèmia de Historia, en una sessió on estaven el ministre de justícia Francisco Silvela, els directius Francisco Colmeiro i Pasqual Gayangos i els acadèmics Menéndez y Pelayo i Fernández Duro, a l'estrat hi estaven Ciril Amorós, director dels Registres i Francisco Fernández i González, degà de la facultat de Filosofia, i el discurs de Benvingut Oliver fou: “La nació i la realesa en els Estats de la Corona d'Aragó”, els acadèmics, a més de fer broma amb el seu nom: “Bienvenido, Bienvenido!”, el qualificaren d'amant de la llibertat i de la dignitat humana; escriu, amb Fidel Fita, onze toms de l'obra “Cortes de los antiguos Reinos de Aragón y de Valencia y Principado de Cataluña”, on denúncia que no hi haurà un Codi Civil adequat si s'ignora la nostra legislació popular o tradicional de Catalunya, Mallorca i València i s'imposa a tots els àmbits de la Península les institucions i les lleis de Castella, que no és de totes ni molt menys la més perfecta.

Ara que l'any passat es va celebrar el centenari de la mort de Teodor Llorente, només dir que Benvingut Oliver fou molt amic de Llorente Olivares, també d'Eduard Pérez Pujol i de Joan Maragall, amb aquest últim l'apropen la influència de la cultura germànica, l'anàlisi semblant dels problemes polítics i socials de l'època: l'autonomia de Catalunya (i del País Valencià), la instauració del jurat, els afusellaments que seguiren a la Setmana Tràgica, s'interroguen fins a quin punt es pot conjugar “la unitat i la diversitat”, comparteixen la visió pluralista ibèrica sobre les tres cultures, la de Portugal, la d'Espanya i la d'Els Països Catalans, l'amor actiu a les realitats concretes…

El 1907 una mica amargat i distanciat de la premsa, (havia deixat d'escriure al Diari de Barcelona el 1906), viatja per Catalunya i prepara el seu llibre de poemes “Tria” i conversa amb els seus amics catalans, el registrador Roura, l'escultor Llimona, i tradueix a Novalis, encara no hi estava vigent entre nosaltres l'odi anticatalanista que més recentment ha inventat la dreta espanyolista de València i l'ha instal·lat a alguns llocs de la nostra societat.

Gumersindo Azcárate defineix a B. Oliver com un home de tarannà conservador, influït pel romanticisme, pel krausisme i pel positivisme, intenta conciliar el seu esperit científic amb les seues creences religioses catòliques neotomistes, tot i l'enfrontament de l'Església amb la “modernitat” i la seua condemna mitjançant el “Syllabus” de Pius IX perquè deien que això (la modernitat) era per una banda despotisme d'estat, individualisme dur i egoista, negació de tota autoritat; per altra, el desenvolupament de totes les disciplines humanes, reconeixement de la igualtat dels éssers humans, dignificació del treball manual, intervenció de tots els membres del cos social en el govern i l'administració dels afers públics; tot açò és condemnat per l'Església que no suporta la igualtat perquè només s'entén com a jerarquia i defensora de l'antic règim aristocràtic; no obstant, al pròleg de l'obra “Els origens de la civilització moderna” del belga Godefroid Kurth, Oliver indica que la “mala” modernitat tendeix a desaparèixer perquè ho rebutja el geni de les generacions contemporànies, que tenen com a mòbil dels esforços individuals, el sentiment de la solidaritat humana i l'amor interessat pel perfeccionament social.

Benvingut Oliver fou sobretot un reformista del segle XIX com es pot comprovar al llibre “Fª del dret positiu”, que treballa fins a la seua mort el 20 de març del 1912. Fou un home del seu temps, un jurista reconegut amb les medalles i encomandes de la Gran Creu d'Isabel la Catòlica, de l'Ordre del Mèrit Civil de sant Miquel de Baviera i Oficial de l'Ordre de Sant Leopold de Bèlgica, de l'Ordre d'Orange-Nassau, pel Rei d'Holanda, col·labora en l'obra “Die politischen Beziehungen Clemenz VII zu Karl V”, publicada per l'Acadèmia Imperial de Ciències d'Estrasburg , fou representant d'Espanya a la Conferència Internacional de La Haia de Dret Internacional Privat, etc.

Una vida fructífera, tot i que el seu invent del nom “Els Països catalans” haja estat criticat amb odi i rancor pels espanyolistes del nostre temps amb molt poc respecte i cap tolerància pels altres perquè no admeten cap concepció ibérica plurinacional i respectuosa amb la diversitat cultural dels pobles, com si aquesta fos una idea subversiva que calguera soterrar; una denominació d'un dels primers juristes europeus del segle XIX sobre dret civil que lluità per la llibertat i la dignitat dels éssers humans i dels pobles amb una visió més descentralitzada davant l'estatalisme uniformitzador espanyol que ens voldria liquidar i anul·lar, adés i ara.

Ara que s'acosta la data del centenari de la seua mort, la Facultat de Dret de València, de la que fou professor, l'honorarà com cal i aprofitaran per treure's de sobre les fòbies anticatalanistes que alguns han cultivat amb abundància menyspreant les aportacions històriques, cíviques i jurídiques de Benvingut Oliver, de Joan Fuster o d'Enric Solà al dret foral i civil valencià dins l'àmbit dels països de parla catalana i d'una concepció del dret integradora de la nostra realitat histórico-jurídica.

El pròxim 20 de març del 2.012 es compleixen 100 anys de la mort de Benvingut Oliver, no resultaria sobrer que algun professor de dret del Rosselló, de les Illes, de Catalunya o, sobretot, dels de València, els que participaren en la confecció del llibre “Vida amunt i Nacions amunt”, August Monzón, Vicent Soler, Vicent Franch o V. Baydal, —amb alguns trets de “valencianisme catalanofòbic en algun cas— es penediren, s'esmenaren una mica i promogueren alguna conferència o debat que recordara el que fou un destacat professor de dret de la Universitat de València al segle XIX, un investigador jurídic perspicaç, competent i hàbil en defensa dels drets humans, capaç de rescatar el dret foral i civil dels països de parla catalana davant el jacobinisme centralista i l'inventor de la noció de “Països Catalans”, abans que els valencians Joan Fuster, Enric Solà i Josep Guia l'impulsaren via cultural, literària, jurídica o política sense esdevenir hegemònica davant el domini aclaparador d'un “valencianisme” localista que mira les Illes Balears i Catalunya amb distància, ignorància, desdeny i recel; un eminent jurista valencià —a l'alçada del seu temps (i del millor del nostre) que s'adonà del tronc comú que formaven els territoris de parla catalana i que intentà dotar de sentit allò comú al seu àmbit específic—, que no hauria de passar desapercebut als actuals estudiants de dret (ni de fª, ni hª, ni de filologia, ni de comerç, ni de sociologia, antropologia, psicologia, economia, periodisme, magisteri, etc) en aquest País Valencià (i PP.CC.) tan ingrat, tan ‘festiu' i de tan curta memòria.

Ai, que dolent és morir-se el 20 de març, quan just el dia abans cremen les Falles, com ens recorda el novel·lista Vicent Marqués a “Nit de Foc”, amb un estil surrealista i esperpèntic