“Per motius religiosos i de ressaca no es traurà les ulleres”, bromejava Jorge Herralde, editor d'Anagrama, davant la demanda d'alguns fotògrafs que volien que Paul Benjamin Auster mostrés els ulls. Així mateix, talment una vedette de cinema, es va presentar ahir l'escriptor nord-americà davant els periodistes en una roda de premsa plena de periodistes, alguns de llatinoamericans, com ara un mexicà que li va preguntar perquè no anava al seu país. “Perquè sempre que hi vaig m'hi poso malalt”, li va deixar anar.

El motiu? La presentació del seu darrer treball, Diari d'hivern, que ha sortit abans en català i en castellà (Edicions 62 i Anagrama) que als Estats Units, tot un “regal d'aniversari”, diu Auster, que va fer anys el dia 3 de febrer (65). Seguint l'estela de llibres memorialístics com ara La invenció de la soledat o Quadern vermell, Auster l'utilitza com a material literari en un exercici en què usa la segona persona: “Sóc com una rata de laboratori i m'observo a mi mateix des de fora, no perquè cregui que tingui un interès especial, sinó perquè crec que la meva experiència és similar a la de molta gent que s'hi pot sentir identificada.” L'objectiu és “compartir” amb els lectors una sèrie de vivències que els permetin albirar “alguna cosa d'aquest misteri que és la vida”.

Així, en la seva obra titllada per la crítica de “més personal”, el novel·lista explica un accident que va tenir de petit, la primera experiència sexual amb una prostituta negra en un sòrdid apartament de l'Upper West Side de Nova York o l'accident de cotxe que va tenir anant amb la seva dona i la seva filla per la Quarta Avinguda, quan una furgoneta els va envestir. “No he amagat res, tot el que explico és cert, però no he intentat fer cap autobiografia exhaustiva; el llibre té dues-centes pàgines, no dues mil.”

Com va venir la idea, després de l'èxit de Sunset Park, de centrar-se en si mateix? “Va ser el gener de l'any passat i feia molt fred a Nova York, on no parava de nevar. Vaig escriure un conjunt de proses sense estar gaire segur del que feia, cada bloc era un tema musical i no tenia una continuïtat narrativa, i així vaig anar construint, com un quartet de cordes o una sonata de piano.”

La dificultat principal ha estat seleccionar les vivències i deixar córrer la idea de parlar de persones que havia conegut, “no funcionava”. El resultat ha estat un llibre “més sobri i senzill” del que es pensava, un llibre que concep com un “viatge interior” en el qual constata la persistència d'uns determinats records per damunt d'uns altres, la importància d'unes coses per damunt d'altres. “No parlo dels llibres que he escrit ni dels premis que he guanyat, sinó de les lluites, del perill, la felicitat, el dolor i les alegries.” A l'hora de fer balanç, la conclusió és la següent: “Les coses bones i negatives queden empatades, la qual cosa segurament és el que li passa a tothom.” Un dels aspectes que més sorprèn de Diari d'hivern és l'accent en l'aspecte corporal de la vida de l'escriptor, el cos –amb totes les seves nafres, sense anar més lluny pateix seriosament dels ulls (d'aquí segurament que no es volgués treure les ulleres) i també té atacs de pànic (com la seva dona Siri Hustvedt, que té tremolors)–, el cos, doncs, prova ineluctable del pas dels anys. Només a la primera pàgina parla de “fenomenologia del respirar”, una mena de “catàleg de dades sensorials” que configuren els records que desgranarà. “Trobo que per damunt de tot som els nostres cossos, i aquest és un tema fascinant sobre el qual no s'ha escrit prou.”