Atenció: Empar Moliner adverteix que ha escrit una novel·la “seriosa”, un llibre que transita entre la comèdia i la tragèdia, tirant a tragèdia. I, el més important: n'està satisfeta. “Abans deia als amics que no llencessin els diners comprant els meus llibres, en canvi aquest
els el recomano.”

Defineix La col·laboradora (Columna) com “la història d'una dona sola, abandonada amb una filla, i que té 45 anys”. Això per començar. La protagonista s'enfronta per primer cop al tràngol d'haver de deixar que la seva filla de 3 anys vagi a dormir a casa del pare (amb qui té la custòdia compartida) i “no suporta la separació”. “Som una generació que ha tingut els fills amb molta consciència, però estem més separats que mai”.

Confessa la mateixa Moliner –mare d'una nena de 4– que la novel·la té aspectes en què es veu reflectida, com ara el passat drogoaddicte de la protagonista (“explico molt bé l'alegria i les misèries de
la cocaïna”) i el fet que ha de deixar l'alcohol, però rebutja l'etiqueta de “novel·la autobiogràfica”.

La col·laboradora és una “negra” que escriu per a altres, però no se n'amaga: “Treballa en una editorial tipus Martínez Roca on ha d'escriure llibres de l'estil la biografia del Nacho Vidal, sempre amb un esquema molt rígid”. Qualificada de “no excessivament intel·ligent, però tampoc imbècil”, és una dona que aspira a ser escriptora però “sap que no pot ser-ho”. Això sí, “no suporta els impostors que es pensen que ho són”.

Després de publicar una primera novel·la que va guanyar el premi Pla el 2000, Feli, esthéticienne, Moliner ha conreat bàsicament els contes, un gènere en què ha destacat amb títols com ara T'estimo si he begut. “Un conte serveix per explicar aquest dinar [boníssim, al restaurant La Principal], i el més important és la manera com ho fas, però amb la novel·la em faltava la fe
en un argument”. Amb tot, Moliner s'ha tirat a la piscina buscant treballar aquest com. Berta Bruna, l'editora de Columna —un segell que ha fitxat Moliner, que fins ara publicava amb Quaderns Crema (“Tenia ganes de traduccions a altres llengües”)– destaca la capacitat de l'articulista de construir els personatges a través dels diàlegs, un llenguatge que sorprendrà per-què està farcit de “buenos” i altres barbarismes, “tots en lletra rodona!”, puntualitza.

Pel que fa al narrador, Moliner n'ha buscat un que “no sigui fred i que opini”, igual que el dels seus autors preferits, Cheever, Bukowski o Parker. De fet, seguint els passos d'El que queda del dia, de Kazuo Ishiguro, la narradora de La col·laboradora no és gaire “de confiança”, un personatge que s'adreça a un altre, la identitat del qual s'acaba desvelant al final.

Altres personatges recorden tertulians coneguts, com la mateixa Pilar Rahola, que Moliner coneix de treballar a la televisió: “És un món espectacularment tòpic.” D'aquest món emergeix una denúncia sobre la qual reposa tot l'argument: “Volia explicar com en política moltes decisions que afecten molta gent són producte d'un sopar i unes copes.”
I afegeix sorneguera: “Potser el rescat de Grècia depèn d'això!”