Llibre il·lustrat
Àngel Burgas & Ignasi Blanch
La veu sàvia
Nova edició d'un premi Lola Anglada Vila de Tiana (es premia un any un text, el següent una il·lustració del text, i es publiquen després junts). Ukanaburu, un vell contista africà que cada capvespre apareix pel poble i entreté grans i menuts amb les seves històries, protagonitza aquest llibre il·lustrat. No és un àlbum, no: és un llibre amb il·lustracions. El text és extens i el formen set relats que tracten de set ocasions en què el vell savi arriba al poble, escull un ajudant entre la mainada, i explica una història. Històries que són paràboles, que sempre passen quan el poble encara no era poble, quan al llac encara no hi havia aigua, quan a la gran muntanya encara hi havia neu.
Històries alliçonadores
Les històries que la valenciana Teresa Broseta posa en llavis d'Ukanaburu sempre tenen relació amb esdeveniments del present del poblat i volen ser alliçonadores, exemplars i creatives, tres característiques de la tradició oral. La pagesa pacient que fa el primer pou foradant la terra amb una cullera; els metges impostors que roben les llars mentre els enganyats malalts esperen sanar al mig del bosc; la fruita desconeguda causa de la disputa entre dues famílies ben avingudes..., episodis llegendaris que ens fan obrir els ulls i el cor davant accions i actituds que passen vora casa. I no només a l'Àfrica, escenari escollit per l'autora, sinó a tot arreu.
Burgueño opta per no representar mai el pla real (el narrador i el seu públic), sinó només el de la ficció de les històries. Ho resol amb composicions que tenen l'encert de ser senzilles i complexes alhora: primer, perquè en la majoria de les imatges el conjunt dels elements es disposa al voltant d'una forma geomètrica, un rombe, un triangle, un cercle, una estrella. I segon, perquè són directes, suggeridores i equilibrades tant de formes com de colors (colors d'una paleta que podríem anomenar ètnica a grosso modo; colors tècnicament molt ben resolts en ordinador), però a la vegada són enrevessades, detallistes (una mica a la manera d'un collage sense ser-ho) i amb un interessant joc entre les figures i les seves ombres.
La il·lustració de la coberta n'és un bon exemple. La figura humana està més desproporcionada que l'animal: els protagonistes de les paràboles d'Ukanaburu tenen pinta de bitlla orgànica (s'inspira, suposem, en vegetals), però l'autora els dota d'una mobilitat i una expressió que els fa molt humans i molt simpàtics. Sí, després de llegir el llibre i veure les imatges, et vénen ganes de ser més bona persona i valorar les coses elementals... La saviesa dels avis, certament.
