La Gràcia de Ventura
El cineasta torna al seu barri d'infantesa i al gènere de la comèdia amb ‘Any de Gràcia', un film protagonitzat per Rosa Maria Sardà que s'estrena divendres
Ventura Pons va viure a Gràcia fins als 25 anys, però des de llavors el barri ha canviat molt. “Jo coneixia la Gràcia dels cinemes: el Principal, el Proyecciones, el Selecta, el Rovira, l'Arkadín... i tot ha desaparegut”, sosté el director. “El món ha canviat molt”, conclou. En aquell temps ja somiava a fer cinema: “De petit volia fer una pel·lícula, i ja n'he fet 23; per tant, sóc 23 vegades més feliç que aquell nen que somiava.”
Amb Any de Gràcia, que s'estrena demà passat a cinemes de Catalunya (i de l'Estat), ha tornat al barri d'infantesa. El títol ve del lloc en què s'ambienta, i de l'expressió d'origen religiós (“any de l'era cristiana”, segons el diccionari). I és també el nom de la protagonista, que interpreta Rosa Maria Sarda.
Es tracta d'una dona gran, malhumorada i maniàtica que viu sola en un pis de Gràcia, i decideix compartir pis amb un jove estudiant de belles arts acabat d'arribar a la ciutat. “És una història que em van explicar; és un programa que existeix, es diu Viure i conviure, i permet la gent jove viure amb gent gran”, recorda Pons. “Tenia ganes de tornar a la comèdia i vaig pensar que confrontar aquests dos personatges donaria joc”, hi afegeix. Ja feia temps que Pons no tocava aquest gènere, des que va fer Anita no perd el tren, justament amb Sardà: “M'agrada molt la comèdia; tot i que no té el prestigi del drama, tens els espectadors, i tal com està la cosa és bo enviar un missatge de bon rotllo, perquè cal trobar el costat positiu de les coses.”
Els joves d'avui
El jove Oriol Pla fa el seu primer paper protagonista en un film. A través del seu personatge, David, el director parla de la joventut d'avui en dia. Segons Pons, el que passa amb els joves és un escàndol: “Tots hem estat joves i ens ha costat tirar endavant, però el que passa ara no s'havia vist mai”. “Volíem parlar d'un noi de 18 anys que arriba a la ciutat i al qual tot se li enfonsa”, comenta el director.
Santi Millán també hi treballa de nou: “Per mi, Pons era un referent a Catalunya, l'Estat espanyol i tot el món.” “Que m'oferís un paper dramàtic a Amor idiota va ser una sorpresa per a mi, em va encantar”, sosté l'actor. Ara interpreta el propietari del bar que hi ha sota el pis on viuen Gràcia i David. També repeteix Amparo Moreno, que ja ha treballat en set dels films de Pons. “Som amics, però feia molts anys que no treballàvem junts”, diu. Sardà va aprofitar una pregunta sobre la gala dels Gaudí a Pons per dir-hi la seva: “Els polítics, siguin del color que siguin, han sentit un menyspreu ancestral pels artistes”.
“Qui no té la Sardà al cap?”
“Conec el Ventura des de fa moltíssims anys; formem part de la família, jo de la seva i ell de la meva”: Rosa Maria Sardà no va estalviar elogis per a Pons durant la presentació d'Any de Gràcia, la setmana passada. “Jo destacaria principalment el seu gran optimisme, la vitalitat, la fe, la capacitat de creure encara que les coses són possibles, tot i que sabem positivament que són impossibles”, hi afegeix. És un talent al servei del cinema català, i algun dia se li reconeixerà”, conclou.
El segon llargmetratge de Pons, El vicari d'Olot, va reunir director i actriu per primer cop el 1981. Han col·laborat set vegades al cinema: també han fet junts Actrius, Carícies, Amic/amat, Anita no perd el tren i Barcelona, un mapa. El cineasta té igualment paraules d'elogi per a l'actriu: “Tota la vida que fem cosetes, en cinema i teatre; són molts anys de complicitat.” Per al paper de Gràcia, la protagonista del nou film, de seguida va pensar en l'actriu: “Tenia la Sardà al cap; qui no té la Sardà al cap?”
Sardà no és dels que s'identifiquen amb els personatges –“s'han de deixar al guarda-roba quan surts del rodatge”–, ni dels que gaudeixen treballant: “No tinc temps de gaudir-ne; quan treballo, treballo i prou; tinc aquesta desgràcia.”
