Fills del diable

Alexander Sokurov és un dels grans cineastes de l'actualitat, conegut entre nosaltres únicament per El arca rusa. I és una llàstima, perquè resulta difícil entendre Fausto sense saber que es tracta de la quarta part d'una tetralogia dedicada al poder –amb altres films dedicats a Hitler, Stalin i Hiro Hito– o que el seu estil peculiar respon a un seguit d'estratègies amb què Sokurov experimenta des de fa molt de temps. Així, els filtres que deformen la imatge o la coloració espectral ja hi eren a obres mestres com Mare i fill, per exemple, com a expressions visuals d'una espiritualitat que molts volen veure com hereva del seu compatriota Tarkovski. Sigui com sigui, Fausto, el gran referent del poder enverinat des del moment que fa un pacte amb el dimoni, restarà potser com un dels grans films d'aquest any.

Sokurov no és precisament fidel a l'obra de Goethe, o com a mínim no al seu alè teatral. La seva versió és vertiginosa, no para de moure's, juntament amb els personatges, que travessen cases, paisatges i territoris al·lucinats con en un monumental descens als inferns de la bogeria i la paranoia. Com a El caballo de Turín de Béla Tarr, l'altra gran pel·lícula europea ara en cartell, som davant d'una apocalipsi en miniatura. I aquest cop es tracta d'una visió pessimista de l'absurditat dels afanys humans. Es podria dir que el film funciona a l'inrevés del que és habitual: allò que posa en escena no és la idea que l'autor té del món, sinó allò que no hauria de ser. Sokurov s'oposa a Faust i el seu món, el dibuixa com un malson del qual es vol despertar aviat. Però també mostra pietat per la civilització que s'enfonsa, ja que finalment som davant una metàfora d'aquest present ignominiós.