Navegant amb xalana

Joaquim Ruyra al costat dels noucentistes Josep Carner i Eugeni d'Ors? Ruyra fent de guia de Mercè Rodoreda, Josep M. de Sagarra i Salvador Espriu? I de Baltasar Porcel i Toni Sala i tot? Ruyra a tocar de Joseph Conrad? I d'Edgar Allan Poe, i Giovanni Verga, i Charles Dickens? Aquestes i altres confrontacions que ajuden a revalorar l'escriptor gironí com el gran impulsor del català literari modern plantegen els quatre estudis de recepció crítica que acaba de publicar l'Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona al volum Joaquim Ruyra, el petit Tolstoi.

L'edició, a cura del professor Xavier Pla i que aplega les conferències impartides l'any 2003 a l'Aula d'Humanitats de La Mercè, coincidint amb el centenari de la publicació de Marines i boscatges, proposa una lectura renovadora, vigorosa i airejada de l'obra de Ruyra, tant temps encasellada dins un ruralisme decadent com la seva mateixa persona, retratada per Josep Pla en el seu famós Homenot com un vell ronyós i capellanesc que fumava caliquenyos sense parar. Lluny d'aquest clixé, que el mateix Pla matisa en la seva apreciació dels mèrits literaris de Ruyra, l'autor d'El rem de trenta-quatre és presentat en aquests assajos com el “creador d'un univers poètic extremament sensual”, un “escriptor d'ofici i un excel·lent narrador” que exerceix el seu mestratge en totes les generacions posteriors, afirma Xavier Pla en la presentació del recull, dedicat al filòleg Modest Prats, un dels lectors més entusiastes de Ruyra des de la joventut. Dins una literatura que s'ha preocupat poc de mantenir, renovar i polir les baules de la seva tradició, es dol Xavier Pla, Ruyra té l'autoritat d'una fita ineludible, a pesar de no haver estat mai investit del prestigi que li hauria donat (i que tantes vegades els seus contemporanis li van reclamar) l'acreditació d'una novel·la. Sí que se'n van preocupar, i de quina manera, Riba, Carner, Espriu, Rodoreda o el mateix Pla, que va llegir-lo “frenèticament”, fascinat que en la seva prosa no hi hagués “ni rastre d'una idea, sinó realitat pura”, i a qui es deu la deliciosa imatge que dóna títol a les conferències, en què compara Ruyra amb una petita xalana navegant a remolc del gran vaixell Tolstoi.

Cada un dels treballs que componen aquest llibre, revisats i actualitzats pels seus autors, de Jordi Castellanos (“Joaquim Ruyra i el noucentisme”), Lluïsa Julià (“Joaquim Ruyra i Joseph Conrad, dues mirades sobre la natura i el mar”), Víctor Martínez-Gil (“La mirada correctora de Salvador Espriu sobre Ruyra”) i Carme Arnau (“De Ruyra a Rodoreda: personatge i punt de vista”), contribueix a engrandir la figura d'un escriptor que va assenyalar el camí d'una prosa literària portentosa, oberta a les sensacions i al mateix temps al misteri, és a dir, d'una inusual força descriptiva i d'un innegable alè poètic. Per comprovar-ho, es pot recórrer al conjunt de les seves Narracions, per fi reeditades, a Labutxaca. Com va dir Carner ja el 1904, Ruyra “glorifica tota una parla”, i el seu Marines i boscatges “és el gran esplendor de la nostra llengua, és el començament de lo definitiu, aquí on tot és interí i barroer”. Conrad no podia saber res d'aquesta joieria verbal de Ruyra, a pesar de ser-ne un contemporani quasi exacte (van néixer només amb un any de diferència), però el cas és que ell a bord de velers de gran tonatge, explorant els mars de la Xina o d'Àfrica, va arribar a un refinament en la descripció del mar, la tempesta i la inquietant proximitat del mal semblant al que ja havia explorat Ruyra a través d'humils embarcacions de cabotatge sense anar gaire més lluny de la costa de Blanes.