Erik, les memòries d'un lladre
És autor confés d'uns 600 robatoris d'obres d'art a tot Europa, inclòs el de l'arqueta de Banyoles. I ara ho explica
“Teníem una reina espanyola, Fabiola, i tots els col·leccionistes belgues volien alguna obra d'art espanyola”, diu
És estrany parlar amb Erik el Belga, que no és ni més ni menys que un lladre, “el més famós del món”, segons es subratlla a la coberta de la seva autobiografia novel·lada, titulada amb més convenciment que ironia Por amor al arte: una història novel·lada de 683 pàgines que ha coescrit amb la seva dona, Nuria de Madariaga, i que Planeta ha publicat com si es tractés d'un gran llançament editorial. “Aquest és un llibre molt esperat”, diu ell.
Després d'una obertura trepidant en què, fugint de la policia, Erik sobreviu miraculosament a l'impacte d'una bala interceptada literalment per una marededéu gòtica alemanya –“aquests alemanys no són coherents si tenen entronitzada una dona jueva i el seu fill circumcís en braços”, argumenta per justificar el robatori–, el llibre cobreix els primers 42 anys de la seva vida, fins al 1982, quan va decidir retirar-se de l'ofici de lladre de preuades obres d'art sacre per encàrrec de col·leccionistes amb més diners que escrúpols i amb uns criteris també força qüestionables. “La reina de Bèlgica, Fabiola, era espanyola, així que tots els col·leccionistes belgues volien tenir alguna obra d'art espanyola a casa seva; a més, Espanya sempre ha estat el país més important del món pel que fa a art religiós”, diu René Alphonse Ghislain Vander Bergle, Erik el Belga, nascut el 1940 a la ciutat belga de Nivelles, on va estudiar projecció lineal, art i pintura. Posteriorment, va reorientar aquesta vocació artística cap a una carrera delictiva que va incloure uns 600 robatoris i més de 6.000 obres d'art desaparegudes, la majoria procedents d'esglésies i monestirs d'arreu d'Europa, moltes de l'Estat espanyol, on Erik va gaudir alhora de les facilitats que li posaven molts clergues –per això, insisteix que no va robar aquestes obres, sinó que les comprava a baix preu, i de fet mai no ha estat processat aquí per robatori, ni té cap causa pendent amb la justícia del país on viu des de fa 27 anys– i del tracte força menys complaent que va rebre a les presons franquistes i, ja en democràcia, a les cel·les de la comissaria de via Laietana, on assegura que el 1982 va patir “set infernals dies” de tortures.
Després d'aquesta experiència, va decidir retirar-se, també convençut que “es guanyen molt més diners amb les peces legals que amb les il·legals”.
La gran justificació d'Erik per a tot el que va fer és que en aquella època, a l'Estat espanyol, “a ningú no semblava interessar-li el patrimoni i tothom n'estava al cas, d'aquell tràfic d'obres”. S'entreveu en el seu discurs maniqueu el paper que s'ha adjudicat a ell
mateix com a salvador de tots aquests béns patrimonials condemnats, sense ell, a desaparèixer per l'efecte combinat dels tèrmits, la humitat i l'oblit.
L'arqueta de Banyoles
Sobre l'arqueta de Sant Martirià de Banyoles, que la nit de l'11 de gener del 1980 va deixar despullada de totes les figures, Erik el Belga assegura que, per accedir al monestir, va tenir “la imprescindible col·laboració d'algú de dins” –no diu qui– i assegura que fins al 1992 tenia controlades totes les figures i gravats de l'arqueta, i que va intentar negociar-ne la venda per 22 milions de pessetes a les autoritats espanyoles, que, sempre segons la seva versió, no van mostrar gaire interès per l'operació. Per a Erik, les sis figures que encara no s'han recuperat ja s'han perdut per sempre. Ell ja ha explicat tot el que volia expli-car. No hi haurà cap més llibre. “La resta me l'emportaré a la tomba”.