La flor del meu secret

Enguany, que se celebra el 200 aniversari de la publicació del primer volum de contes dels germans Grimm, Kinder- und Hausmärchen (1812), l'editorial gallega OQO ens presenta aquesta adaptació pictoricista, introspectiva i poètica del Rapuncel (o Repunxó, en català, o Verdezuela en alguna traducció castellana), el conte de la noia tancada per una bruixa en una torre a la qual s'accedeix tot escalant les seves llargues i poderoses trenes i que ha tingut tantes i tan diverses versions (darrerament una de Disney, Enredados, 2010).

A l'àlbum que avui ens ocupa, López de Munáin accentua la personalitat melancòlica de la protagonista, els seus moments de fantasiejar i els de nostàlgia del món exterior que el príncep que apareix a la torre li relata.

Els ocells negres que sempre apareixen tenen dues interpretacions oposades: la llibertat i el mal averany. Amb elements vegetals i molt orgànics, fins i tot en el disseny tèxtil de les robes, i uns blancs de fons (parets, terres o cels) que transmeten fredor i aïllament, la il·lustradora cuida més les figures que no pas els objectes i les fa deambular per espais horitzontals, indefinits, simbòlics, als quals afegeix de tant en tant fites i rutes de trajectòria (juga molt amb la llargària de les trenes o les branques dels arbres) i que talla sovint amb una certa aleatorietat en les dobles pàgines.

La tècnica és guaix i llapis sobre paper reciclat color sorra, sempre amb gammes càlides i derivats dels terres llevat del vestit blau que du la noia i que perd quan es queda sola sense la protecció ni de la bruixa ni del príncep ni del seu cabell llarg, símbol de joventut i vigor. Quan el cabell desapareix, la força de la noia protagonista es concentra aleshores en les llàgrimes, que guariran el seu amant ferit i amb les quals, encertadament, Iratxe López decora la vestimenta de la protagonista en el tram final del conte.