cultura

Novel·la

Carlos Zanón

Xahrazad es jugava la vida

Xahrazad es jugava la vida. Ho feia cada una de les mil i una nits. O sigui que no era una dona que només tingués facilitat per explicar històries, per relacionar persones i mites, per redireccionar l'herència rebuda. Xahrazad és un personatge literari que ens diu que només són relats. Que sense històries rebudes i enviades no són gaire més que un lleó o un arbre. Però hi ha un aspecte de Xahrazad essencial. La noia es jugava la vida. I ho feia a cada conte.

Téa Obreht va néixer a Belgrad el 1985 però viu als EUA des dels 12 anys. Amb La dona del tigre es va convertir en la guanyadora més jove del Premi Orange. La crítica l'ha valorat entusiàsticament en trobar-se davant d'una narradora amb un alè clàssic que beu més de les fonts de la narrativa del vell continent que de l'espasmòdica televisiva amb què escriuen els seus companys del país d'adopció.

L'argument es desenvolupa en un país balcànic postconflicte bèl·lic. El seu avi estimat mor en un poblet on ningú sap què hi feia –i en el qual només hi viuen els mutilats de l'última guerra–. Aquest fet genera l'explosió i la implosió de records, fantasies i motivacions vitals i narratives de Natalia, una jove metgessa, com ho era l'avi. Natalia, heroïna new age, anava cap a un orfenat per vacunar-hi nens. Per complir els rituals i el comiat, Natalia viatjava al poble per recuperar els objectes personals del difunt i per descobrir per què va morir allà. Un dels tapissos que vertebren el relat és la història d'un tigre que fuig del zoo aprofitant els bombardejos. Té un destí: trobar la seva benefactora i protegir-se mútuament. Un home que no es pot morir mai i altres històries mítiques i al·legòriques que compten al seu favor. I sabem molt del món anglosaxó i gairebé res de tots els altres. Els ressorts narratius són els de tota la vida. La mort i el record. La narració com a vincle amb l'eternitat. Mites, fantasies, flux oral que conforma la personalitat d'un ésser humà, una família, una comunitat, un país.

Obreht és bona narrant

Te la pots imaginar, de nena, amb ulls com plats sentint les històries de la iaia a la cuina o de la mà de l'avi quan la duia al zoo a veure els tigres. Escriptora com una fuita d'aigua un cop va trobar el seu mitjà d'explicar: l'escriptura. Com donar sortida a la seva infància, la mítica familiar. Té capacitat innata, pot ser eficaç i poètica alhora. També té olfacte per saber quan sí i quan tallar i amalgamar les cent històries que com petits afluents de la narració riu acompanyen i complementen.

El dubte a estones és saber si a més d'això ens podrà donar alguna cosa més. Perquè La dona del tigre és la seva herència i es nota. Perquè a estones Téa Obreht sembla una Xahrazad que sabés perfectament que no es juga la vida. I aleshores és quan penses que si la cosa no és a vida i mort, el llibre és una bona aposta però no el García Márquez de Cien años de soledad amb qui se la compara, per exemple. Allà, el Xahrazad de Macondo deixava clar que era un joc mortal, escriure. Amb tot, bona tria.

La dona del tigre Autora: Téa Obreht Traducció: Ferran Ràfols Editorial: Angle Barcelona, 2012 Pàgines: 416 Preu: 19,90 euros
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.