«Sense el paisatge de Ceret, molts artistes s'haurien sentit orfes. S'haurien sentit menys artistes.» Orfes d'inspiració, nus de llum, orfes de la força reveladora que fa únic el talent de determinats, algú dirà escollits, artistes genials. Ho diu amb aquella convicció i rotunditat que la caracteritza Joséphine Matamoros, la directora del Museu d'Art Modern de Ceret i l'ànima d'una exposició que rescata l'aventura artística centenària de desenes de creadors meravellats pel paisatge del poble nord-català, que encara avui continua exercint el seu poder evocador en els artistes contemporanis. Ceret: un segle de paisatges sublimats és l'aposta d'aquest estiu del museu de la capital del Vallespir, preparat com sempre per rebre milers de visitants catalans.
L'exposició reuneix fins a 250 obres d'aquest segle màgic de creació amb sensibilitat ceretana i el recorregut, vibrant i apassionat, s'enceta amb un esbós de Picasso, un estudi que va fer del pont Nou, el pont Nou de Ceret i no pas de París, que per un esnobisme absurd és el que molts creuen o volen creure. Picasso i el seu incipient geni cubista es van instal·lar a Ceret el 1911; no en marxarien fins al 1913.
Després d'haver viscut el mes de juliol i part de l'agost a la casa Alcouffe del seu amic Frank Burty-Haviland (el primer pintor que es va instal·lar a Ceret, el 1910), Picasso va llogar el primer pis d'una gran casa burgesa al cor de la vila: la Maison Delcros. A finals de l'estiu del 1911 hi va treballar amb Georges Braque. Tots dos van crear aquí molts paisatges cabdals del cubisme analític. Braque, per exemple, la famosa La finestra a Ceret (avui de localització desconeguda). L'arquitectura de la vila, els seus carrerons estrets i la proximitat de les muntanyes responien a la perfecció a les seves preocupacions plàstiques. Picasso escrivia llavors en les cartes que enviava als seus estimats que sentia que estava creant «una obra nova i estranya».
El més fàcil hauria estat muntar una exposició cronològica, però a Joséphine Matamoros li semblava que n'hauria aflorat una lectura massa superficial. «Si l'encís de Ceret fa 100 anys que dura, cal fer salts endavant i enrere per veure les connexions», explica. De Picasso, d'aquell croquis del pont Nou, es fa un salt gegantí fins a Perejaume i, en concret, a una obra que ha creat recentment per encàrrec del museu de Ceret. És un vídeo, de títol Màquina d'alè, que per a disgust de Matamoros aquest hivern ja s'ha pogut veure a Barcelona, a la galeria Joan Prats. La màquina d'alè és una bufadora que Perejaume va transportar fins al Canigó a la recerca dels sons que genera l'aire esbojarrat en col·lidir amb el paisatge nevat de la muntanya sagrada dels nord-catalans.
D'aquesta acció de l'artista maresmenc als paisatges del lituà Chaïm Soutine, que reben tot seguit el visitant, hi ha un abisme conceptual, però s'endevina una mateixa violència, expressió punyent i intensitat. Soutine és absolutament imprescindible per entendre l'aventura artística a Ceret. Enviat pel seu marxant, arriba a Ceret el 1919, i hi resideix fins al 1922. En una solitud total, lluny de París i dels museus que li agradava freqüentar, troba una expressió molt personal del paisatge. Les teles que realitza en aquella època representen, al principi, Ceret vista de lluny, però després penetren de manera cada cop més íntima i fusionada als carrerons, al peu dels plàtans.
Tàpies davant Soutine
En aquests salts temporals, l'exposició del museu de Ceret n'és virtuosa. De fet, va ser comparant, confrontant, un quadre de Tàpies, de l'any 1975 i de títol Sureda, amb un quadre de Soutine, del 1919, que Matamoros va trobar el fil per on estirar el discurs de la mostra.
En les dues obres, el vermell pujat i encès de l'arbre despullat de la seva escorça esdevé una metàfora ancestral de la pell del paisatge. Aquest duel Tàpies / Soutine és, sens dubte, un dels moments clau del recorregut, però només a mitges aconsegueix fer passar per alt que a l'exposició hi manquen algunes de les obres més essencials del Ceret pintat. Conscient de la falta, Matamoros ha estampat aquestes peces en unes vidrieres del museu, peces mestres de Picasso, Braque i Juan Gris que els seus propietaris no han volgut –en alguns casos no han pogut– prestar.
Exceptuant Braque, els genis estan ben representats en la mostra, sobretot Gris, que amb les seves teles cubistes introdueix una composició en ventall i constants de color com el blau o el violeta. Ell també recorre la vila de Ceret i els seus entorns i pinta magnífics paisatges dels turons del coll de Boussells i del Canigó. Un Canigó que evoca amb composicions de natures mortes a partir de juxtaposicions de portes i taules.
Sense pressions
A Auguste Herbin, un altre cubista inqüestionablement ceretà, de tots els cubistes el més figuratiu, l'exposició li dedica una sala sencera amb una trentena d'obres. Herbin visita Ceret el 1913, i hi torna el 1919 i el 1923. El 1913 hi fa una sèrie de teles cubistes sobre el tema del paisatge i aquarel·les d'expressió més clàssica. I el 1919 treballa sobre la desconstrucció de la seva pintura, i això el du, posteriorment, a l'abstracció geomètrica. Així, les darreres passes de l'exposició acosten a un Herbin que volia inundar els carrers de Ceret amb les seves enginyoses escultures.
«Herbin, com molts altres, passa l'hivern a París i l'estiu a Ceret on, sol i sense la pressió dels marxants, crea amb total llibertat», explica Matamoros. Alguns van excel·lir, com Soutine, que a més va servir de referència al mateix André Masson just abans de la seva revolució surrealista. I en aquesta cadena de connexions que reivindica la directora del museu, Masson es va convertir després en model per a altres artistes; «vinc a Ceret per Masson», diria Tàpies, obviant l'il·lustre Picasso. D'altres, però, es van quedar a mig camí de la follia creativa, com el també lituà Pinkus Krémègne, que va pintar Ceret des del 1918 i fins al darrer dels seus dies, el 1981.
Quan André Salmon va batejar Ceret com la meca del cubisme no es va poder imaginar que, tants anys després, un artista contemporani, Tom Carr, concebria una instal·lació específica per al museu de Ceret en què, a partir d'un joc de miralls, ombres, reflexos i una projecció silenciosa amb tot d'imatges desconstruïdes i transfigurades del Ceret d'avui, proclama el vigent enamorament dels creadors del poble nord-català. Un amor que, ara per ara, no sembla que s'hagi de morir mai.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.