Bicentenari del clàssic
Glòria Farrés
Charles Dickens
Dos-cents anys del seu naixement
A casa nostra l'obra de Dickens va arribar amb força retard
Dickens ens convida a llegir com si poguéssim tornar a
ser nens
Charles Dickens (1812-1870) ha estat i continua sent un dels autors més llegits del món, arreu i en tot temps. Tolstoi i Dostoievski el llegien amb admiració, T.S. Elliot es considerava un dickensià de soca-rel, Nabokov deia que s'ha de llegir amb l'espina dorsal, que és tot emoció i estremiment. Potser la clau del seu gran èxit, que fos llegit per totes les capes socials i que encara avui dia ens arribi i ens atrapi, es deu a la modernitat amb què expressa la pervivència de l'amor enmig d'una societat industrial inclement amb els indefensos.
A casa nostra va arribar amb força retard, com tots els autors de la literatura anglesa, massa lluny geogràficament i lingüísticament perquè exercissin la influència dels autors francesos o germànics. Va caldre esperar la generació noucentista perquè fos traduït. En la dècada dels anys vint i trenta, Josep Carner va traduir en un català extraordinari –encara que no fos del tot fidel– Una cançó nadalenca, Els papers pòstums del club Pickwick, Grans esperances i David Copperfield –les dues últimes reeditades per Proa. A començament dels vuitanta, Folch i Camarasa va traduir Temps difícils, i en els darrers anys hem tingut les magnífiques traduccions de Xavier Pàmies d'El Casalot i la de Gabriel Planella de Cançó de Nadal.
Ara bé, més enllà de les traduccions, els catalans, com la resta d'occidentals, creixem envoltats de Dickens, del seu univers i dels seus personatges. Encara que no l'haguem llegit mai, hem passat els nadals de la infantesa mirant pel·lícules que adapten la seva obra: ens hem atemorit davant l'avar Scrooge i les aparicions dels fantasmes, ens hem commogut amb el pobre Oliver Twist i hem admirat David Copperfield. Els seus relats anuals de Nadal, que va iniciar amb Cançó de Nadal, el 1843, van canviar la forma de viure les festes nadalenques, no només a Anglaterra sinó també a tot Europa.
Una vida difícil
La vida de Charles Dickens no va ser fàcil. Després d'uns primers anys feliços, a dotze anys va haver d'interrompre els seus estudis quan el seu pare, un funcionari afable però despreocupat, va ser empresonat per no pagar els seus deutes. El jove Charles va veure's obligat a mantenir-se per ell mateix i va entrar a treballar en una fàbrica de tints, enganxant etiquetes als pots de betum durant deu hores diàries. Al cap de tres anys, gràcies a l'herència rebuda de l'àvia materna, la situació va canviar. Va poder entrar a treballar com a passant en un bufet d'advocats i, més tard, va ser corresponsal del Morning Herald al Parlament, la qual cosa va encaminar-lo cap a la seva carrera d'escriptor. Però l'empresonament del seu pare i la desagradable experiència de la fàbrica, que més tard descriuria una mica alterada a David Copperfield, li van produir una sensació d'humiliació i d'abandonament que l'acompanyaria la resta de la seva vida. Va ser un home turmentat, sempre en lluita amb ell mateix. Tot un seguit de biografies, des de la de John Forster i G.K. Chesterton fins a la més recent d'Ackroyd, donen compte d'aquest sofriment interior, de la seva profunda infelicitat, malgrat la seva plàcida vida de pare de família nombrosa i l'èxit de la seva obra.
Charles Dickens és un dels grans narradors de la primera meitat del segle XIX, dels que escrivien comèdies humanes a l'estil de Balzac. A partir del segle XX ja no s'escriuran obres així, amb voluntat de construir una visió total del món. Potser per aquesta visió global, la lectura de la seva obra és tan amena i sedant. Ens endinsa en un món ple d'homes que comprenem, que escoltem amatents. Mentre el llegim, ens rendim a la vivacitat del text, a la serenitat i plenitud de la narració, al seu estil, senzill i noble, al dramatisme emocionant d'algunes escenes i a la grandiositat èpica del seu conjunt. L'empatia que ens desperta per l'home del carrer ens reconforta. El seus personatges són veritablement humans, complets, lluminosos.
L'Esther Summerson d'El Casalot, la Louisa Gradgrind de Temps difícils, o el mateix David de David Copperfield, per dir només alguns dels grans personatges dickensians, estan animats d'una gran força interior per tirar endavant la seva vida, no s'enfonsen mai, semblen dotats d'una gràcia divina que els protegeix contra tota desesperació. No són personatges convencionals, són capaços d'assumir amb coratge els rigors de l'existència.
Al costat d'aquests personatges bons, fent de contrapès, Dickens crea uns personatges grotescs que, més enllà de la seva maldat, aporten una alegria constant a la lectura. Són personatges que se situen clarament dins la tradició caricaturesca que parteix de Rabelais i Cervantes i que passa per Jonathan Swift. Des dels primers personatges ximples d'Els papers pòstums del club Pickwick fins a l'inoblidable avi Smallweed d'El Casalot, passant per Mrs. Sparsit de Temps difícils, la seva obra és poblada de multitud de personatges satírics i plens de perversió, que l'autor descriu amb una ironia esmolada.
Aquests personatges tan caricaturitzats formaven part d'una realitat silenciada que l'autor volia denunciar. A través de l'humor i de la sàtira, Dickens combatia les desigualtats brutals de la societat victoriana en què vivia. Va denunciar la desprotecció dels infants a Oliver Twist, l'estat de la justícia a El Casalot, els efectes de la Revolució Industrial a Temps difícils, el sistema educatiu a Nicholas Nickelby, el sistema financer a Dombey i Fill, el sistema penal anglès i els excessos de la burocràcia a La petita Dorrit, la intolerància política i religiosa a Història de dues ciutats i Barnaby Rudge. George Orwell deia que ningú no havia atacat les institucions britàniques amb tanta ferocitat, i Karl Marx va dir que Dickens “havia proclamat més veritats de caràcter social i polític que tots els discursos dels professionals de la política”.
Però més enllà del compromís social, a la seva obra hi ha una recerca gairebé fenomenològica del mal, la descripció del mal en la seva quotidianitat i absurditat. Fins i tot hi ha qui creu, com Italo Calvino, que el veritable Dickens és només el de la personificació de la maldat i de les caricatures grotesques. Parodiava constantment els més pèssims exemples de perversió humana per combatre'ls. A Temps difícils, quan descriu la maldat del jove Harthouse ens diu: “Tant en l'esfera privada com en la pública, seria molt preferible, per a l'era en què li tocava de viure, que ell i la legió dels que són com ell fossin francament malvats, i no pas indiferents i freds com són. Són els icebergs que van a la deriva, empesos per tots els corrents, els que fan naufragar els vaixells.” Elie Wiesel, escriptor jueu romanès, supervivent dels camps de concentració nazis i premi Nobel de la Pau, manté una idea semblant sobre la idiosincràsia del mal quan analitza el mal comès pel nazisme: “El contrari de l'amor no és l'odi, és la indiferència. La indiferència, per mi, és la personificació del mal.”
De fet, els malvats de Dickens no són tan malvats com ambivalents. És el cas de Uriah Heep, l'antagonista de David Copperfield a la darrera part de la novel·la, l'empleat fraudulent i manipulador que acabarà a la presó. Psicològicament és molt interessant i no en va Freud i Kafka van exaltar David Copperfield. Aquests tipus de malvats apareixeran més tard en els llibres de Tolkien i de Ro·ling, la qual cosa mostra la confiança dels autors anglesos en la maduresa dels lectors joves.
Dickens amb Londres, com Balzac amb París, fan que la ciutat tingui un protagonisme físic indiscutible en les seves novel·les. Londres, amb les seves transformacions, és el moviment mateix dels destins i dels sentiments humans, el ritme de la vida i de la història que s'explica. La relació entre Dickens i Londres és tan estreta, que la seva segona novel·la, Oliver Twist, va ser responsable de la neteja de l'actual raval de Londres. I ara, en el bicentenari del naixement, Londres es rendeix a Dickens amb unes celebracions diàries al llarg d'aquest any: des de reposicions de pel·lícules fins a activitats diàries per a nens i adults al Museu Dickens, musicals, exposicions, etcètera.
La ciutat de Londres bull dins les històries dickensianes, juntament amb les coses, les cambres, els personatges menors, els objectes, com en un quadre flamenc minuciós i preciós, i potser és per aquest camí de preciosisme que Dickens torna sovint la seva prosa poètica –i una mica ensucrada–. Cal dir que, per aquest motiu, alguns autors, com Virginia Woolf o Henry James, han acusat Dickens de sentimentalisme. És veritat que s'hi pot trobar un afany per complaure el gran públic amb un moralisme evident. Però això perviu al costat de línies argumentals ben construïdes, amb uns personatges d'una gran complexitat i introspecció, i amb una generosa ironia. Ningú no ha pintat amb tanta varietat de matisos la gent estúpida i vanitosa.
Els valors de la infantesa
Potser la clau del seu èxit rau en el que diu Harold Bloom, que Dickens ens convida a llegir com si poguéssim tornar a ser nens. Certament, la innocència i la lucidesa del món infantil es desplega en la seva prosa senzilla i clarivident, plena de la intensitat de la infantesa: és el primer autor que fa protagonista un nen en una novel·la, Oliver Twist. El lector adult hi retroba alguna cosa essencial de si mateix que prové de la primera infantesa i que només s'il·lumina des de la maduresa. De fet, Cesare Pavese dirà que “només l'home fet sap ser un nen”.
Val la pena llegir i rellegir Dickens, doncs. És un clàssic que exerceix indubtablement un poder calmant sobre el lector.