Ai, quin jovent!

Dirigida per Xavier Villaverde, responsable de productes tan diversos com ara Finisterre o 13 campanadas, i escrita per Ana Maroto, guionista televisiva que ha intervingut en els llibrets de sèries com ara Médico de familia o Javier ya no vive solo, aquesta El sexe dels àngels que ens ocupa respon perfectament a la barreja apuntada. D'una banda, un realitzador que vol transmetre una història amb les imatges més funcionals possibles. D'una altra, una escriptora que pretén traslladar el llenguatge televisiu al cinema, o millor dit, transformar el cinema en una sucursal de la televisió. No falta, això sí, una mena de voluntat de fer una altra cosa, d'inscriure el producte en una tercera categoria: la pel·lícula costumista, de llarga tradició en el cinema espanyol i català, que intenta reflectir un temps, un mode de viure, un sector social que en aquest cas és el jovent.

I quin jovent! El sexe dels àngels passa a Barcelona, però com si passés a Bangkok. Vull dir que tot és tan estereotipat, tan inversemblant en la seva voluntat de ser realista, que el lloc és el de menys. Llavors queden els personatges. Joves que treballen en feines creatives, que practiquen una sexualitat desinhibida. Fins i tot un bisexual per animar la funció, i que a més desencadenarà no únicament el conflicte del film (s'enamora del xicot de la protagonista) sinó també el seu missatge: els triangles sentimentals no tenen per què portar únicament problemes, sinó que també poden enriquir les relacions humanes. Algú ho dubtava? A algú li calia tota una pel·lícula, plena d'alguns dels diàlegs més involuntàriament còmics que mai he sentit en un cinema, per arribar a aquesta conclusió? Llavors és quan la modernitat que vol destil·lar la pel·lícula es torna carrincloneria.