cultura
MARK STRAND
, POETA CANADENC
“Se m'apareixen títols de poemes i els interpreto com si fossin somnis”
“M'agrada Kafka per damunt
de tots
els altres escriptors”
“Escric poc, crec que
no sóc un escriptor
de naixement”
Mark Strand, una de les figures més consagrades de la poesia nord-americana contemporània, va néixer al Canadà el 1934 i es va criar als Estats Units i a diversos països de l'Amèrica del Sud. Ha publicat dotze llibres de poemes, així com diversos llibres de relats, contes infantils i crítica d'art.
L'any 1990 la Biblioteca del Congrés dels Estats Units el va nomenar Poeta Llorejat. L'any 1999 va obtenir el premi Pulitzer de poesia pel seu llibre Blizzard of One. El seu llibre més recent, Almost invisibe, és un recull de petits poemes escrits en prosa.
El que caracteritza la seva poesia és una mirada pessimista i alhora irònica sobre les coses, una fantasia agosarada que crea situacions impregnades d'un cert realisme màgic i d'una voluntat constant d'esborrar el jo. Sembla que al voltant dels seus poemes, gairebé sempre opacs i introspectius, hi hagi un món misteriós i invisible, de què només podem intuir una part i que, la resta, l'hem de construir amb la nostra imaginació.
Actualment Strand, un dels poetes més viatgers, viu a Madrid, i enguany, en el marc del Festival Internacional de Poesia, ha vingut per primera vegada a Barcelona. Entusiasmat amb la ciutat però cansat dels periodistes, al principi, aquest home alt i vigorós em rep amb un somriure distant, però quan comencem a parlar dels seus escriptors preferits s'anima, em contesta en un to amistós, riu i fa broma. Quan parlem de la seva poesia, es posa pensatiu i el seu discurs es torna més pausat, com si hagués de fer un esforç de distanciament per parlar d'ell mateix. De tant en tant, si no està gaire segur de les seves paraules, em pregunta, com si es referís a algú altre: “Tot això que dic, té algun sentit?”
Parli'm dels seus inicis literaris.
Vaig començar a escriure tard, quan tenia uns vint anys. Sortia amb una noia que havia estat la parella de Leonard Cohen: com que ella encara se l'estimava molt, em va portar un dia a un concert seu. Vaig escoltar-lo i vaig decidir que les lletres de les seves cançons no tenien res d'especial; li vaig dir, a la meva xicota: “Jo també podria escriure així!” Vaig apuntar uns versos en un tovalló i els hi vaig ensenyar. “No estan malament”, em va dir, i va girar la cara una altra vegada cap a Cohen. Així i tot, vaig continuar escrivint.
Quins són els autors que el van influir més, de jove?
Els poetes Robert Lowell, Elisabeth Bishop, Dylan Thomas, Carlos Drummond de Andrade, el poema The Prelude, de Wordsworth, l'obra de Maurice Blanchot, els prosistes italians Tommaso Landolfi i Dino Buzzatti. També m'encanta Borges, i, per damunt de tots, els altres escriptors, Kafka. A vegades em sento culpable i tot, pensant: me l'estimo tant que el rellegeixo contínuament i no faig cas de Thomas Mann ni de Robert Musil... La veritat és que sempre he llegit molta novel·la. Ara mateix n'estic llegint una de molt bonica i commovedora, de les millors que hagi llegit mai: Sefarad, d'Antonio Muñoz Molina. A vegades fins i tot em costa continuar llegint, de tant que m'afecta. Un altre novel·lista espanyol que m'agrada molt és Javier Marías.
Expliqui'm quan, on i com escriu.
La veritat és que escric poc, crec que no sóc un escriptor de naixement. Tots els meus amics poetes –Charles Simic, Charles Wright, Jorie Graham, John Ashbery– escriuen molt més que jo, perquè no són mandrosos. Jo estic obsessionat amb reescriure i retocar contínuament. Ara no escric tanta poesia i faig més poemes en prosa, i els faig més ràpid: no em sento tan inhibit per la cadència, per la necessitat de determinar la llargada dels versos, per la gravetat específica de cada paraula. Quan escrivia poemes, apuntava unes paraules o un vers, ho deixava estar i hi tornava al cap d'una setmana, i avançava lentament. Ara, amb els poemes en prosa, el que faig molt sovint és inventar-me un títol i fer tot el text a partir del títol. Un cop he acabat el poema, l'oblido, l'esborro de la meva memòria, i quan torno a escriure és com si tornés a néixer. Sempre escric a mà; de més jove, acostumava a escriure en fulls separats i ara prefereixo les llibretes, i per concentrar-me necessito un silenci absolut. Qualsevol tipus de música o de soroll em distreu. Sort que l'edifici on visc ara és molt tranquil i no tinc televisió... Bé, i a part d'això, últimament també em dedico a dibuixar i fer collages.
Sí, sé que vostè va estudiar pintura i ha escrit molt sobre art, molt especialment sobre la pintura d'Edward Hopper. Però, i la música? Hi ha algun compositor l'obra del qual es podria comparar amb la seva poesia?
La veritat és que no hi he pensat mai... Hauria de ser una música molt abstracta... però, saps què? En realitat m'agradaria molt que la meva poesia s'assemblés a la música de Schubert o Brahms, però no sabria com arribar-hi; o a la d'Arvo Part, que cada cop que l'escolto em sembla fabulós, però tampoc no trobo la manera d'acostar-m'hi amb la meva manera d'escriure.
Alguns dels seus poemes, sobretot del primer llibre, tenen una naturalesa onírica. Fa servir els seus somnis reals com a matèria poètica?
Curiosament, des que visc a Espanya somio més que mai. Em diverteixo molt amb els meus somnis, però mai no els aprofito per a la meva poesia. El que em passa de vegades és que estic sol en una habitació, em quedo pensatiu i se m'apareix un títol, com si fos un somni, i començo a interpretar-lo. Per exemple, Amor perfilat per la llum d'un fanal. Hi penso i em dic: aquesta silueta de l'amor és negra, per tant, aquest amor és negatiu... Potser analitzo i interpreto aquests títols que em surten inconscientment de la mateixa manera que els altres ho fan amb els somnis.
El poeta Charles Simic diu en un assaig sobre la seva poesia: “Un llibre de Strand és com un llarg tren de nit que té un sol passatger, que a vegades mira per la finestra i veu el seu propi reflex.” Aquest passatger, és vostè mateix, o bé el lector, o bé un home anònim...?
Sóc jo... o bé dues facetes meves: jo com a escriptor i jo com a lector. Un que crea el poema i l'altre que el corregeix, que són dos impulsos diferents. Però perquè algú noti tot això que m'està passant, hi ha d'haver un altre passatger al tren, i aquest és el lector.
I el fet de viure a Madrid, condiciona la seva escriptura d'alguna manera?
Encara és massa aviat per dir-ho, només fa tres mesos que hi visc. El que m'agrada més és poder anar al Prado, que per mi és la millor pinacoteca del món, i el meu quadre preferit és, sens dubte, El jardí de les delícies. Fixa't, hi ha tants quadres meravellosos, al Prado, però tota la gent s'agrupa davant del Bosco: tothom hi queda fascinat! M'agradaria escriure un llibre sobre aquest quadre, i també sobre el paper de la fantasia en l'art. Crec que hi ha una diferència entre un artista fantàstic i un de surrealista: un artista fantàstic no té elecció, només pot crear mogut instintivament per la fantasia; en canvi, un surrealista decideix conscientment tornar-s'hi. Els surrealistes van formar tot un moviment; en canvi, un artista fantàstic sempre crea sol. És per això que penso que l'art fantàstic neix d'un impuls psicològic, mentre que l'art surrealista prové d'un impuls social.
En un text sobre traducció diu que cada poeta crea el seu idioma. Quan tradueix poesia, la tradueix a l'anglès o a l'anglès de Strand?
Vaig traduir Sobre los ángeles, de Rafael Alberti –vaig triar aquest llibre simplement perquè podia entendre'l–, i quan el traduïa encara era molt jove i no havia trobat una veu pròpia, així que el traduïa a l'anglès. Més tard vaig descobrir el brasiler Carlos Drummond de Andrade, que em va fascinar, i aleshores ja havia començat a crear l'anglès de Strand. Moltes vegades, quan tradueixes poesia t'adones que hauries d'eliminar el teu ego, i això, quan ets un poeta amb un estil definit, és gairebé impossible. El que has de fer, aleshores, és procurar que la teva traducció estigui a mig camí entre tu i el teu poeta. Els pitjors traductors de poesia, crec, són els professors de filologia, perquè no tenen un estil propi, i fan servir un llenguatge massa neutre, mancat de personalitat... També crec que el més bonic que et pot passar és que et tradueixi un poeta millor, perquè així millorarà els teus versos: per exemple, quan Octavio Paz em traduïa a mi, les seves versions superaven els originals, perquè ell era molt millor poeta que no pas jo.
Parli'm de les amistats literàries que li han aportat més estímuls.
Els dos escriptors més brillants que he conegut mai són Joseph Brodsky i Octavio Paz. Brodsky era molt ràpid, tenia molta inventiva; en tot allò que li agradava, era molt apassionat, i se sabia un munt de poemes de memòria. El dia que ens vam conèixer, em va recitar de memòria un llarg poema meu: això em va sorprendre i commoure molt. Ja m'agradaria, a mi, tenir aquesta capacitat de memorització, però no la tinc. Octavio Paz era admirable perquè ho sabia tot, ho havia llegit tot, tenia una opinió sobre cada cosa. Em deixava parat.
Si pogués renéixer com a prosista, quin prosista voldria ser?
Sens dubte, Kafka. Però no vull morir als 41 anys de tuberculosi, eh? Si tornés a néixer com a escriptor m'agradaria viure la vida ulterior de Kafka: començaria a ser Kafka després de la seva mort. Viuria quaranta anys més de la seva vida. Això és el que m'agradaria fer! [Riu].
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.