Culte a la mort a Swab

Falsejaríem la història si diguéssim que els artistes han sentit poc interès per la mort. Res més lluny de la realitat. Tota la història de l'art és plena de referències al moment més fatídic dels homes i a l'inquietant enigma del més enllà. Però, dit això, si alguna singularitat té –dins de la seva característica anarquia– l'art contemporani que el diferencia del clàssic és que, en lloc de dramatitzar amb la mort, li ret un insòlit culte. L'iniciador d'aquesta tendència va ser el britànic Damien Hirst amb la seva imponent calavera de diamants. Encara que ja ens sembla que fa tota una eternitat d'aquella boutade, Hirst va presentar en públic el seu famós crani ple de pedres precioses fa tan sols cinc anys. I, de llavors ençà, més i més artistes s'han afiliat a aquesta fascinació creativa pel final de l'home, professant una veneració que combina luxúria, desig i decadència.

L'omnipresència de calaveres i d'esquelets en la cinquena edició de la fira d'art Swab, que va obrir portes ahir al Palau 2 de la Fira de Barcelona, és molt reveladora d'aquest sentiment de devoció i de submissió dels artistes emergents sobre la mort. Si no tenen pressa per fer el circuit per les 64 galeries (20 de catalanes i espanyoles, i 44 d'estrangeres) que llueixen, fins dissabte, tot de reverències i irreverències artístiques, no tindran prou dits per comptar el repertori de visions i versions de cranis dibuixats, gravats, pintats i esculpits.

En volen veure un de regat amb purpurina, com si fos el germà pobre del crani de Hirst? L'italià Nicola Bolla l'ha pintat en gran format. En un posat aristocràtic? Xu Guofeng s'hi ha esmerçat. Besant-se apassionadament amb un altre moribund esquelet? El signa Hua Peng. Galàctic? Una petita cucada d'Alejandra Freymann. Hiperrealista? L'exhibeix Juan Zamora en una gran paret ocupada per moltes altres obres letals. Amb el pes de la història a sobre? Ni més ni menys que tota una senyora calavera infiltrada en el rostre del victoriós Napoleó de la cèlebre pintura eqüestre de Jacques Louis David. Aquesta obra du la firma de Mavi Escamilla, que aprofita per pensar en veu alta en una paret: “La muerte está muy viva. O incluso que hay mucha vida más allá de la muerte.” I volen veure un casc d'ossos banyat en una repugnant mescla d'oli sintètic i pols de ferro que s'enfervoreix quan entra en contacte amb un camp magnètic? Alessandro Brighetti és l'autor d'aquest experiment.

Mort, mort i més mort, i si no en fan prou, l'estand sencer de la galeria barcelonina Mito llueix i trasllueix un tuf agonitzant. L'artista Steve Gibson ha erigit un parell de Crists expirant a la creu a base de petjades de tampons de minúscules calaveres vermelles. I, al mig de les dues icones religioses, espanta un crani fet amb trossets diminuts de paper. Artesania pura. Encara a Mito, hi resideix una de les millors intervencions del Swab d'enguany, fet pel tàndem femení Crajes, que proposen una visió apocalíptica i desassossegada, i alhora molt pop i tendra, de la vida i de la mort.

Però, quines coses, parlant de pop, l'estil que va personalitzar els primers anys de Swab, es va aigualint. Aquest any la fira, que ha agafat el camí per arribar aviat a les 80 galeries i, qui ho sap, convertir-se així, finalment, en la gran fira d'art que Barcelona encara no té, té un fort perfum de surrealisme, d'un neosurrealisme d'essències màgiques que constata que els artistes d'avui prefereixen defugir la realitat i refugiar-se en mons que només habiten en les seves imaginacions. Mons de fantasia d'un naïf maliciós que no sempre aconsegueixen alliberar-se dels temors i les pertorbacions d'una societat en crisi i en trànsit. Uns mons passats pel sedàs de l'art que fins i tot són capaços de retre homenatge a la mort.