L'alegria de viure

Avel·lí Artís Gener tenia una teoria. En deia la teoria de l'embut, i consistia a imaginar-se a si mateix com un gros con d'aram encaixat dins un flascó de vidre prim, transparent, lleugerament tenyit de verd. La vida s'anava buidant dins l'ampla boca de manera torrencial i atropellada, però a mesura que el conducte s'estrenyia, s'encanyonava i alentia, fins que vessava destil·lada dins l'ampolla verdejant. Aquell embut, deia, era el receptacle on havia abocat durant més de vuitanta anys coses molt compactes, com la guerra, com l'exili, com els mestres d'escola, la família o els amics, però també “una aclaparadora pila de menudeses”, totes mesclades en un degoteig indiscriminat i treballós que reflectia, deia, el seu caràcter “caòtic i malfeiner”. És un autoretrat sorneguer que ajuda a comprendre la vitalitat d'aquest escriptor de mal enquadrar que va ser també ninotaire, soldat, periodista, escenògraf, traductor, pintor, enigmista, memorialista, tertulià televisiu i radiofònic, militant d'esquerres, introductor de l'Scrabble a Catalunya i fanàtic dels automòbils. Per això li va caldre inventar-se uns quants noms subsidiaris, per ordenar el mosaic: Filis, Caram, Baliga i, finalment, Tísner, tan popular, que va acabar substituint quasi la firma civil. No és una suma d'aplicacions secundàries, d'aquelles que se solen ajuntar per justificar el tòpic del polifacetisme. No: en el cas de Tísner, cada una de les facetes és completa i plena.

Va ser un dels millors dibuixants satírics dels anys vint i trenta, a El Be Negre o L'Esquella de la Torratxa, unes publicacions mítiques precisament perquè avui ens semblen del tot inimaginables. Va ser també un dels periodistes més compromesos de la República i en conseqüència també un dels més amenaçats, com Josep Maria Planes, que tindria pitjor sort i moriria tirotejat en ple carrer. Planes gastava un humor molt proper al seu, molt de l'època. Va ser ell qui va afegir, sota el rètol “Alerta, Tísner està radiant”, que exigia silenci a la cabina de Ràdio Barcelona on s'emetia el butlletí de notícies de La Publicidad, un faceciós “... de satisfacció”. L'alegria va ser sempre un tret distintiu d'Avel·lí Artís Gener, fins i tot durant la guerra, on va arribar a ascendir a comandant, però sobretot a l'exili mexicà, que va allargar-se més de vint-i-cinc anys i, contra tot pronòstic, no va avinagrar-lo, com a tants altres, no el va consumir de ressentiment i enyorança. “Estimo Mèxic amb tota la meva ànima”, declararia anys més tard, i era comprensible: en aquell país generós van néixer els seus cinc fills i va haver d'enterrar-hi el seu pare, l'impressor i comediògraf Avel·lí Artís i Balaguer; va conduir orgullós de cap a cap del país el seu Nash, el seu Lincoln, el seu DKW, el seu Ford i el seu Gordini, amb el qual guanyaria el Ral·li las Dalias amb la seva filla Graziella de copilot; va pintar-hi centenars d'aquarel·les, va fer-hi diners i en va perdre més; va treballar-hi d'escenògraf i publicista, va fer-hi cinema i televisió; hi va conèixer Mariano Moreno Cantinflas i Gabriel García Márquez, de qui traduiria al català Cien años de soledad; va banyar-se a les aigües tèbies d'Acapulco i Mocambo, i a les llacunes de Catemaco; va plantar un roser i una xicranda esplendorosa a la casa de San Mateo, hi va escriure els seus primers llibres i va recollir-hi material essencial per als següents, sobretot Paraules d'Opòton el vell, un savi sardònic i cordial que s'assemblava tant a ell.

L'exili va començar a acabar-se quan el seu amic de la infància, col·lega professional i cunyat Pere Calders va decidir tornar a Catalunya tres anys abans que ell. El dia assenyalat, un dilluns laborable, ningú de la família havia pogut ser al port de Veracruz per a la dolorosa separació. Calders, la seva dona i els fills ja eren a bord, mirant desolats la multitud indiferent que s'apilava al moll. I de cop, quan el vaixell començava a maniobrar, van sentir el motor d'una avioneta sobrevolant la coberta amb un espeternec d'hèlices rovellades i una pancarta onejant que deia: “Adéu, estimats”. Així era Tísner, d'una tendresa que no perdia el temps si no podia expressar-se en la seva forma més descomunal. Ell i els seus van tornar el Cap d'Any de 1965 i aprendrien a adaptar-se a un país petit, gris i oblidadís.

Els últims anys va ser sobretot un senyor de memòria prodigiosa, amb tendència a la jocositat, que anava pel món amb un pegat de pirata que donava a l'ull que li quedava al descobert, petit i vigilant, una vivacitat profètica i perillosa. Molts s'hi acostaven de fet com qui demanés consell a un vell Tirèsies, l'endeví cec, perquè els parlés de la guerra i de l'exili, i de tanta gent valuosa perduda entremig, i Tísner els rebia amb amabilitat, els feia seure, es gratava la closca en un gest de rememoració, i els explicava alguna anècdota còmica, absolutament verídica, que ho desdramatitzava tot i que per això mateix a vegades feia encara més por. Els quatre volums de les seves memòries Viure i veure, probablement la seva obra capital, són plens d'aquesta astúcia, d'acudits, de facècies caçades al vol, d'anades endavant i endarrere, d'encantadores digressions, i un arribava al final de les quasi dues mil pàgines i pensava, “quina vida, quin home!”, perquè havia endevinat que el tronc gros que havia quedat dibuixat al mig, s'assemblava a aquell broquet de l'embut, amb moltes coses pesants vessades a dins, però que en acabat tenien la transparència i la lleugeresa d'un líquid vagament tenyit de verd, el color de l'esperança.