Herois per a la crisi
En temps convulsos, els herois de ficció i de carn i ossos ajuden a sobreviure
Els superherois de Marvel han triomfat per la seva adaptació a la realitat social de cada període
Cada moment té els seus herois i els seus valors. Les crisis solen revitalitzar vells idearis i crear-ne de nous. És la llei d'adaptació a les circumstàncies. En temps convulsos, els herois de ficció i de carn i ossos del món de la cultura i l'espectacle són models que ajuden a sobreviure. I també una manera d'esbargir-se dels problemes.
Fa pocs dies, Bruce Springsteen oferia dos concerts a Barcelona. La gran icona del rock, que sempre ha mostrat la seva consciència social, deia en el primer dels concerts: “La gent ha perdut la feina i els diners. Sé que a Catalunya encara ha estat pitjor. Dediquem aquesta cançó als «indignats» del 15-M i als que lluiten a Catalunya.” Un discurs que pot sonar fals per als que no van poder pagar un mínim de 70 euros per veure'l, però que injecta un clima de complicitats agraïdes per bona part de la societat. Fins i tot sense ser incondicional de l'artista. El seu últim disc,Wrecking ball, és un clar exponent de com una creació artística pot ser un reflex del seu temps.
Des del món de la ficció més fantàstica també es poden transmetre valors. Fins i tot els superherois, acusats sovint de comportaments massa totalitaris, encara que sigui a fi de bé, poden transmetre valors en positiu. Els venjadors, l'estrena fins ara més recaptadora de la història en el primer cap de setmana als Estats Units, té un clar discurs per combatre la crisi: la lluita col·lectiva. En la primera part del film, tot són desavinences entre els integrants del grup, però després descobreixen que la unió és el gran remei per lluitar contra les adversitats.
Com a herois de Marvel, Els venjadors van néixer a principi dels anys seixanta als Estats Units. El triomf d'aquesta editorial es basava en l'adaptació dels personatges a la nova realitat social.
Arc i fletxes
Els humoristes d'El Mundo Today (@elmundotoday) feien referència a Els jocs de la fam i a la greu crisi que estem vivint en una de les seves falses notícies: “El govern donarà un arc i cinc fletxes als aturats de llarga durada.” Una al·lusió a Katniss Everdeen, l'heroïna de la trilogia de novel·les Els jocs de la fam (editades en català per Estrella Polar), que ha saltat al cinema amb un èxit espectacular. Ho demostra precisament el fet que ja se'n facin acudits, privilegi reservat als més populars.
Personatge creat per l'escriptora Suzanne Collins i encarnada al cinema per Jennifer Lawrence, Katniss és una noia de setze anys que caça amb arc i fletxes per alimentar la seva família. Ambientada en un futur apocalíptic, Katniss és obligada a lluitar a mort amb 23 nois i noies més en els Jocs de la Fam, un cruel reality show transmès en directe al Panem (el que queda dels Estats Units després d'una catàstrofe). Katniss és valenta i forta, no s'arronsa davant les dificultats, i és una persona justa i de bon cor que es rebel·la contra un govern totalitari i cruel.
Capra del segle XXI
Katniss té ben poc a veure amb Michel i Marie-Claire, els protagonistes de Las nieves del Kilimanjaro. Uns personatges que, en canvi, sí que encaixarien en l'univers de Frank Capra, un dels autors citats en aquestes pàgines. Si Capra va ser jutjat, durant la cacera de bruixes, com a sospitós de comunista pels valors solidaris que defensa i la crida a lluitar junts, el director Robert Guédiguian hauria estat enviat per McCarthy directament a un camp de concentració. El mes d'abril passat, en una entrevista a El Punt Avui, deia sense embuts: “Sóc alhora comunista i anarquista.”
La seva pel·lícula Las nieves del Kilimanjaro triomfa des de fa sis setmanes a la cartellera, tot i que es tracta d'un film francès sense estrelles populars entre nosaltres. Els herois que retrata, però, són d'un perfil ben diferent dels superherois nord-americans i de Katniss Everdeen. Michel (Jean-Pierre Darrousin) és un obrer prejubilat, després que un ERO l'ha deixat al carrer. Podia haver conservat el lloc de feina, perquè és sindicalista i formava part del comitè d'empresa, però prefereix entrar en el sorteig de gent acomiadada i acaba al carrer. “És dur ser la dona d'un heroi”, li diu Marie-Claire (Ariane Ascaride) quan ho explica a casa. Ell a l'atur, ella amb una feina precària, són pares i avis en el barri portuari de l'Estaque, a Marsella (el mateix barri i intèrprets de Marius i Jeanette, també de Guédiguian). Encara veuen empitjorar la seva situació quan són víctimes d'un assalt violent a casa: els roben els diners que els havien regalat per viatjar fins al Kilimanjaro (d'aquí ve el títol). En vista d'aquesta i d'altres adversitats, no perden l'esperança, sinó que es tornen a aixecar amb treball, energia, ànims i, sobretot, amb amor, solidaritat, compassió i fent pinya amb la família i els amics.
Frank Capra, el referent de la Gran Depressió
Home idealista i lluitador, Frank Capra va assumir els valors americans més progressistes i els va defensar des del cinema. La seva etapa creativa més fèrtil va arribar a partir dels anys trenta, i tot i que es va fer famós per les seves comèdies, la conjuntura social i econòmica d'un país en plena depressió després del crac del 1929 va alimentar les connotacions ideològiques del seu cinema, que estaven en sintonia amb les polítiques de recuperació econòmica del New Deal.
James Stewart va encarnar, en films de Capra com Caballero sin espada (1939) i Que bonic que és viure (1946), l'heroi del poble, l'home de fermes conviccions, bons sentiments i valors com la solidaritat, la bondat i la perseverança. L'home que s'enfronta a banquers, magnats i polítics sense escrúpols i esdevé exemple per a la gent humil. Altrament dit, just el perfil d'heroi que ens cal ara mateix!