Les fibres sensibles de l'exili

Per aquelles casualitats de la vida, mentre faig camí a la Ruta de l'Exili –un recorregut molt didàctic guiat per la historiadora Assumpta Montellà– llegeixo al diari l'aparició de dos llibres de ficció, a Columna, ambientats al camp de concentració d'Argelers: Ara que estem junts, de Roc Casagran, i Els anys robats, de Tània Juste, dos autors menors de 40 anys que parlen des de les fonts documentals. Pocs dies després, l'Associació Àmbar presenta El tresor d'Elna, un conte que denuncia els abusos infantils i que ve a confirmar la incorporació del topònim rossellonès a l'onomàstica actual. Són nous indicis del protagonisme que l'exili republicà –i en especial la crua realitat del camp d'Argelers– ha adquirit en la recuperació de la memòria històrica.

Amb les seves contínues investigacions, Assumpta Montellà (Mataró, 1956) va crear les sòlides bases del fenomen. L'any 2006 publicava La Maternitat d'Elna i ens descobria un capítol oblidat: la tasca abnegada de la infermera suïssa Elizabeth Eidenbenz que va ajudar a néixer 597 criatures de mares confinades al camp d'Argelers, acollides temporalment en un vell palauet dels afores d'Elna, convertit en hospital. La biografia d'aquesta dona, morta ara just fa un any, ha quedat recollida per Montellà a Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la Maternitat d'Elna (2010), completant així una bibliografia sobre l'exili que també inclou El setè camió i Contrabandistes de la llibertat, tots a Ara Llibres. Si hi sumem la difusió activa que ella en continua fent amb conferències i visites guiades, comprendrem que ha estat i continua sent clau en la divulgació d'aquest període històric.

Una realitat que ja havíem conegut gràcies al fotoperiodisme, amb testimonis com els de Robert Capa i Agustí Centelles, entre altres, que van mostrar les infrahumanes condicions que més de 80.000 persones van patir entre el gener del 1939 i el juny del 1940, quan l'ocupació alemanya de França va canviar la destinació del camp. Les seves imatges són d'una eloqüència tan escruixidora, que afegir-hi paraules té el risc de treure'n lectures que vagin de la tragèdia al melodrama d'efectes lacrimògens.

S'ha comparat el paper d'Elizabeth Eidenbenz amb el d'Oskar Schindler. Tots dos van salvar moltes vides en temps de guerra i els seus exemples mereixen ser coneguts per tothom. El cinema ja es va ocupar de l'alemany amb La llista de Schindler, i precisament el record de la pel·lícula ara em serveix per il·lustrar dues opcions narratives dispars. El cos principal del film és el relat sobri dels fets, filmat en blanc i negre, i ens deixa lliures d'interpretar-los segons la nostra sensibilitat. En canvi, la darrera mitja hora, en lluminosos colors, ensenya la interminable desfilada actual dels supervivents pel cementiri; un clar exemple de com Hollywood sol jugar amb les fibres sensibles de l'espectador.

Argelers i la Maternitat d'Elna estan ben incorporats a la memòria popular. L'alcalde d'Elna, Nicolás García, fill d'exiliats, està promovent la restauració del palauet per convertir-lo en testimoni d'aquells anys. Hi ha uns drets d'explotació cinematogràfica que ens auguren l'explotació d'un material dramàtic de primera magnitud. Benvingudes totes les iniciatives si es posen al servei de la veritat històrica i ens fan entendre millor uns fets que no volem que es tornin a repetir. Tan sols un desig: ser informats sense necessitat de manipular-nos la fibra sensible i estimular la llàgrima fàcil. Això encara no és Hollywood.