Una història ‘matritense'

El dia que el doctor en historia de l'art i medievalista Gerardo Boto va accedir a l jardí del Mas del Vent va explicar, qüestionat per un periodista, que el claustre d'estil romànic que va adquirir Hans Englehorn i que va instal·lar al jardí de la seva residència palamosina, quan estava instal·lat a Madrid estava més complet. Diumenge passat, al bloc Historias matritenses, del qual en té cura Ricardo Márquez, amb una encomiable col·laboració d'amics i veïns del districte de Ciudad Lineal, hi va aparèixer un apunt en què aprofundia en les vicissituds viscudes pel monument el temps que va estar instal·lat en un solar del carrer Ángel Muñoz. El més interessant de tot és que Márquez hi va penjar també imatges aèries de Ciudad Lineal en què s'aprecia clarament que el claustre tenia tres galeries senceres, mentre que la quarta, el 1944, sembla en runes, si tenim en compte que Juan Manuel Ortiz, el fill del curador del claustre, Julián Ortiz, va sostenir que el 1943 es va acabar de reconstruir. El bloc explica que la finca on es trobava el claustre era propietat d'Águeda de Martorell i Fivaller, marquesa de Lapilla i de Monesterio, des del 1918, mentre que l'antiquari madrileny Ignacio Martínez Martínez, apareix domiciliat a la mateixa parcel·la de Ciudad Lineal el 1928, tres anys abans de començar la reconstrucció del monument per tal de vendre'l, de manera que, en aquest període, la marquesa sembla que li va vendre part de la finca. L'altra part va ser cedida per la noble, una dona amb fama de ser molt pietosa, a les monges de l'orde de caputxines clarisses, que hi van construir un convent.

Márquez va penjar un altre apunt ahir que continuava la història de Martínez, sobre el qual especula que “devia ser un antiquari especialitzat en art religiós”. Aquesta afirmació la sustenta en el fet que el 1930, malgrat que ja estava protegit, va adquirir per 50.000 pessetes el convent dels Caballeros Santiaguistas (Calera de León), que posseeix un claustre de dues plantes considerat el millor element del gòtic extremeny, però no va aconseguir mai traslladar-lo, ja que els veïns s'hi van oposar i van obligar l'administració a intervenir i evitar-ne el desmuntatge. Martínez, però, que actuava de manera com a mínim qüestionable, era proveïdor del mateix Estat tal com ho demostra un article de la Gaceta de Madrid (maig del 1932), en què es fa constar que el ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts compra a l'antiquari, per 60.000 pessetes, un lot format per una balconada àrab de fusta (segle XIII), una mitja figura de talla de la verge (segle XII) i una pila baptismal de pedra (segle XI), que van anar a parar a l'Alhambra de Granada, al Museu del Prado i al Museu Arqueològic, respectivament. El claustre del Mas del Vent de Palamós continua generant relat, i això que encara no se'n pot determinar l'origen.