L'escriptor de fons

Sempre que en té ocasió, Jaume Cabré (Barcelona, 1947) fa recompte del temps: Fra Junoy o l'agonia dels sons va costar-li sis anys d'escriptura; Senyoria, sis més; Les veus del Pamano, set, i Jo confesso, vuit, amb una constància de treball d'almenys cinc dies a la setmana. A la seva pàgina web, fins i tot hi incorpora una bibliografia elaborada pel professor Jaume Aulet que, a banda de la data de publicació, especifica els anys de redacció que ha requerit cada una de les seves obres, perquè hi consti no només la referència editorial, sinó també el procés de creació. És evident que el temps, per Jaume Cabre, és important. Per això deu ser que en els seus últims llibres n'ha acabat prescindint, com a Jo confesso, on s'ha atrevit a suprimir, a més a més, l'espai, polvoritzat en una mena de big bang narratiu per crear una mena de summa literària basada en la suspensió gravitatòria total.

Ahir, poc abans de recollir a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres el novè Premi M. Àngels Anglada per aquesta novel·la que ha arribat ja en català a la vuitena edició i que ha rebut també el Premi de la Crítica espanyola i el Serra d'Or, Cabré va tornar a fer recompte del temps que li han exigit alguns dels seus llibres, i ho va fer amb una imatge atlètica prou entenedora, a propòsit de la dificultat inesperada que va descobrir en intentar descansar escrivint relats: “Un conte, per entendre'ns, és una cursa de cent metres llisos, i una novel·la és una marató; escrivint aquells contes, em vaig adonar que em calia el cos musculat i elèctric d'un velocista, i no l'aspecte escanyolit i estret de pit del corredor de fons”.

Els responsables de la seva editorial, Proa, estan advertits fa anys que a Jaume Cabré no se li pot manar mai la pressa, i pel que sembla li respecten la demanda: “Tinc un tracte amb l'editor perquè no em pressioni per a res. Preguntar-me, encara que sigui amistosament, ‘què, com va?', ja és pressionar-me”. Ho diu amb cordialitat, no pas amb supèrbia, un autor que ha aconseguit una gesta insòlita: que el segell que li publica l'obra en castellà, Destino, hagi fet traduir de nou Les veus del Pamano, la novel·la que el va consagrar com a autor de culte a Europa i que ja va vendre més de 600.000 exemplars en la primera traducció, perquè l'autor no considerava prou satisfactòria aquella versió. És una gran victòria en un mercat on afirma que “s'ignora tot el que no sigui espanyol”. Hi han ajudat molt, és clar, els més de 500.000 lectors alemanys que van sucumbir a aquest llibre arran de la Fira de Frankfurt del 2007 i que van ajudar a vèncer moltes reticències peninsulars. “Des de llavors, cada cop que vaig a a Alemanya, em reben com si fos una estrella de rock”, admet Cabré.

Autor obsessiu, que considera que el que costa més de decidir d'un llibre és el to, ha coronat les quasi mil pàgines de Jo confesso amb una nota final que informa del dia en què ha donat per “definitivament inacabada” la novel·la, per a desconcert dels lectors. Però és que Cabré és un escriptor que mai no planifica, que no elabora guions, ni esquemes que pengi a la paret del despatx per visualitzar la trama mentre escriu. “Quan començo un llibre, no en sé res, no sé la cintura que tindrà, però jo l'alimento, i arriba un moment que, a còpia d'ofici, la boira es dissipa”.

Jaume Cabré parteix de la base que “el lector és intel·ligent i vol canya, així que es posen d'acord dues passions, la seva i la meva”, explica. “El lector que s'espanta fàcilment no m'interessa”, i en tot cas el tranquil·litza: a pesar de temptar la corda fluixa, mai el deixarà “abandonat en un laberint sense cap guia”.