El tatuatge de la infància

A part de ser un dels grans poetes catalans des del 1970, un dels crítics de la literatura hispanoamericana i professor de la Universitat de Lleida des de la seva fundació, Jaume Pont (1947) és un dels personatges més importants que he conegut. Aquesta primera frase inacabable no se circumscriu a l'aspecte intel·lectual, sinó que Pont és personalment un reflex d'un tarannà i un currículum espectaculars.

En un territori dominat per egos salvatges, Pont és l'avantguarda de diàleg, un home brillant que viu en un poble minúscul a pocs quilòmetres de Lleida i de l'Aragó. La seva obra completa, que va reunir Edicions 62 a Raó d'atzar, ha continuat amb llibres com ara Enlloc (premi Carles Riba 2006) o l'irrepetible Vol de cendres, dedicat al seu pare desaparegut. A més, és un dels escriptors amb més projecció internacional de la nostra literatura. Una antologia de la seva obra en francès acaba de rebre el premi Virgile 2012 de poesia que atorga cada any el Cénacle Européen Francophone a París. El premi ha estat concedit en reconeixement a la seva trajectòria dins l'àmbit de la francofonia, avalada per la publicació en francès de set dels seus vuit llibres de poemes, traduïts per François-Michel Durazzo. Cal recordar que l'esmentat Vol de cendres va ser publicat en versió bilingüe per les Éditions de Noroît de Montréal (Quebec) el 2003; Le livre de la frontière ho va fer a Al Manar de París el 2006, en una edició il·lustrada amb dibuixos del cal·lígraf àrab Rachid Koraïchi, i, quant a Raison de hasard, va aparèixer en una coedició de la editorial quebequesa Noroît i la francesa Fédérop.

No estem parlant de xifres ni de grans fastos, però sí d'unes versions en l'idioma més culte del món després d'anys de publicacions. Quan pregunto a Pont què significa, respon que vol imaginar que dins l'àmbit de la francofonia suposarà un estímul per a la difusió dels seus llibres i per als editors francesos i quebequesos: “Personalment, relativitzo els premis. Com deia el poeta xilè Gonzalo Rojas, formen part d'un afegit exterior a la mateixa literatura: pertanyen a la comercialitat dels noms, és a dir, al renom.”

Pont relativitza i de seguida vol canviar de tema, com si li fos aliè. Amb ell pots parlar de tot, però li costa haver de parlar d'ell mateix; per aquest motiu l'interrogo sobre el concepte de poesia. “La meva poesia és filla de la crisi de la modernitat: el poema, l'art, no afirma, sinó que més aviat interroga, planteja preguntes, enigmes. És allò que la bellesa serà convulsiva o no serà. Em regeixo per un doble principi, amb la paraula com a eix: tracto en els versos de fer visible l'invisible, o a l'inrevés, de qüestionar la realitat de les aparences”, contesta.

No és casualitat que Pont hagi obtingut el guardó perquè els seus referents són dins les avantguardes del segle XX. “Sempre he llegit la tradició francesa com una part indivisible de la meva. Segur que en això hi ha un condicionant polític comú en els autors de la meva generació. Mallarmé, Bataille, Jabès o Bonnefoy, poso per cas, formen part del meu diàleg permanent amb la veu de l'altre. Són els meus interlocutors d'allò que en podríem dir l'alteritat poètica. I els sento tan propers com puc sentir la paraula de Foix, Espriu i Vinyoli.”

No em puc estar de preguntar-li què seria viure sense la poesia. S'ho repensa i amb to bonhomiós i circular m'explica: “Sense poesia no hi ha sentiment del temps. Fins i tot aquells que creuen no conèixer-la, viuen amb un peu sobre el seu territori. Vaig escriure en un poema que la poesia és el tatuatge de la infància. I ho crec fermament. Com crec que només la poesia, i el seu especial coneixement intuïtiu, permet endinsar-nos en certs tombants de l'experiència.”

En el seu emotiu discurs a París, Pont va dir que el fenomen de la traducció és una prova majúscula d'aquest compromís amb el llenguatge. “Un poeta català a París recull el premi Virgile. Aquest poeta és fill d'un petit país europeu, Catalunya i el territori dels països de parla catalana, marcats per la tradició de grans poetes, des d'Ausiàs March i Ramon Llull. Però la seva poesia també és filla de la llavor d'altres llengües i cultures.” D'aquesta mirada àmplia, Pont n'és un hereu.