Del desinterès a l'enlluernament

L'estiu de 1927, Carles Riba i la seva dona, Clementina Arderiu, van fer el seu primer i únic viatge a Grècia. Durant el mes i mig que va allargar-se aquella estada, i de la qual retindria tantes imatges que després emergirien, des de l'exili, a les Elegies de Bierville, Riba va visitar Atenes, Súnion, Delfos, Micenes, Olímpia, Ítaca, els llocs que la seva admiració pels clàssics havia tenyit d'una immortalitat auroral; els llocs que, més que el descobriment, li oferien l'ocasió del reconeixement. Que no hi havia més intenció que la de trepitjar la mateixa terra per on havien passat Sòfocles i Plató ho prova el fet que no mostrés cap interès a visitar els poetes contemporanis Ànguelos Sikelianós i Kostís Palamàs, a pesar que Joan Estelrich, director de la Fundació Bernat Metge, li havia suggerit de presentar-s'hi, o que a Santorini, la conversa que va mantenir amb un “important escriptor grec” del qual no es pren la molèstia ni de recordar el nom, girés a l'entorn del xarleston. Això era el 1927. Al cap de més de trenta anys, la seva percepció era tota una altra, la d'algú que torna la mirada cap a Grècia no pas per buscar-hi un marbre arcaic, sinó un ressò de veus pròximes i humanes. Què havia passat, en aquest temps?, es pregunta l'hel·lenista figuerenc Eusebi Ayensa. Hi havia hagut la guerra, i l'exili, i el retorn i el silenciament, però sobretot hi havia hagut Júlia Iatridi.

D'una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna (Pagès Editors), el treball d'investigació amb què el director de l'Institut Cervantes a Atenes va guanyar el 2011 el 28è Premi Vallverdú d'assaig, rastreja els passos d'aquesta conversió a través de la correspondència del poeta amb la hispanista grega Júlia Iatridi (Atenes, 1910-1996), una figura cabdal per entendre l'interès de Riba, al final de la seva vida, per la moderna literatura del país, i en especial la de Kavafis, que s'embrancaria a traduir amb passió i que qualificaria de descobriment de “valor capital en la poesia del segle XX”. No només això: segons Ayensa, les cartes en què sustenta el seu assaig (vuit de Riba, una de Clementina Arderiu i quatre de Iatridi, la gran majoria inèdites i datades entre 1954 i 1959), “donen a conèixer per primer cop les idees de Riba entorn de la poesia popular grega, de Kazantzakis, de Seferis i, sobretot, de Kavafis”, i revelen fins a quin punt el poeta català es pot considerar “l'introductor de la literatura neogrega a casa nostra” gràcies a la informació i els llibres que li facilitava la seva corresponsal. “Per nosaltres, vostè és Grècia”, arriba a confessar-li, perquè és a través d'ella que aprofundeix en la personalitat i l'obra de Kavafis, i gràcies a qui s'anima a traslladar-lo al català en l'últim projecte editorial del poeta i al capdavall pòstum. En l'última de les cartes que va enviar a la hispanista, escrita quatre mesos abans de morir, Riba expressava el desig ardent de tornar a Grècia, i aquest cop, es proposava, “més que un viatge de turisme arqueològic hauria de ser un contacte amb persones”.