A la Patagònia rebel

Explica la llegenda que diferents bandolers nord-americans van assolar la frontera entre Xile i l'Argentina a començament del segle XX. Diferents historiadors han coincidit en què dos dels bandits morts el 1911 eren Robert Evans i William Wilson, mentre que dos membres de la seva banda, Juan Vidal i Mansel Gibbon, van fugir a Xile, on van canviar d'identitat. Les especulacions han convertit l'atzarosa vida d'aquests delinqüents en un mite, avalat, a més, perquè altres escriptors han considerat que darrere la documentació falsa dels morts a Río Pico s'amagaven les personalitats dels llegendaris Butch Cassidy i Sundance Kid, immortalitzats al cinema a Dos hombres y un destino, protagonitzada per uns genials Paul Newman i Robert Redford el 1969.

És cert que les actes oficials asseguren que Butch Cassidy i Sundance Kid van caure abatuts en un enfrontament amb l'exèrcit a Tupiza, Bolívia, el novembre del 1908, és a dir, tres anys abans dels episodis de la Patagònia, però cadascú és lliure d'imaginar el que vulgui. Més encara, escriptors de la categoria de Bruce Chatwin, el malaguanyat novel·lista i cronista de viatges anglès. L'anècdota i moltes altres semblants apareixen al volum A la Patagònia, que acaba d'aparèixer a l'editorial Còmplices en una bona traducció de Ferran Ràfols.

Com recorden els editors, el desembre del 1974 Bruce Chatwin va enviar des de Lima una cap al seu redactor en cap del Sunday Times: “He complert la meva amenaça. De sobte m'he atipat de Nova York i he fugit a Sud-amèrica. La meva intenció és passar el Nadal en plena Patagònia. Treballo en un relat propi, una cosa que sempre he volgut escriure.” El resultat van ser unes cròniques admirables, petites revelacions poètiques enmig de la inspiració del dia a dia. Chatwin ens informa de les seves vicissituds i alhora ofereix un mosaic del seu viatge, que en algun moment té la brillantor dels grans cronistes, des del coronel Lawrence fins a Bernal Díaz del Castillo. Chatwin fa un retrat de la Patagònia rebel –una de les fonts és Osvaldo Bayer–, amb apreciacions extraordinàries per inusuals i antitòpiques: “La història dels anarquistes és l'última història de sempre: la d'Abel, el nòmada, i Caín, el guardià de la propietat. Secretament, sospito que Abel es burlava de Caín proclamant ‘Mori la burgesia!'. És molt escaient que el subjecte d'aquesta història sigui jueu.”

Un venedor que recita Góngora i Lorca, un pagès suís irritable, aventurers de tota mena, refugiats polítics de totes les nacionalitats possibles i apàtrides trobats entre les ombres que creuaven el sol a la vall del riu Valdez són el combinat entre els paisatges de l'ànima que amb tan encert i elegància recrea Chatwin.

Mai oblidaré l'impacte que em va produir a la dècada del 1980 la lectura de ¿Qué hago yo aquí? Mario Muchnik el va anar publicant en els diferents segells que va tenir. En català, Laia va fer un primer intent i després Destino va incorporar al seu catàleg –quan encara publicava amb regularitat en català– Al turó negre i El virrei d'Ouidah. Chatwin va morir el 1989, quan encara no havia fet 50 anys, però a molts ja ens havia marcat per la barreja de valentia i poesia que destil·laven els seus escrits d'etern nòmada.

Hem de felicitar els editors de Còmplices per l'esforç de dur-nos en català, de nou, Chatwin. Abans d'acabar, direm que un soldat, supervivent del tiroteig contra els bandolers esmentats, va manifestar als 104 anys que als cossos dels morts van trobar dos rellotges d'or i el retrat d'una dona bellíssima.