Com a Montpeller l'any 1985 amb Bruce Springsteen i el tour de Born in the USA i el mateix Grand Rex parisenc l'any 2000 amb Tom Waits i Mule variations, França va tornar a ser dimecres la destinació d'una altra escapada en massa de catalans que no es resignen a veure com encara ara hi ha grans titans del rock americà que es passegen per Europa sense travessar els Pirineus. En aquest cas, Tom Petty & The Heartbreakers van enfilar al Rex de París l'antepenúltim recital de la seva primera tournée europea en vint anys, que aviat està dit.

Des de fa almenys dues dècades i mitja, Petty és als Estats Units una figura tan popular i tan capaç d'omplir estadis com ho és, per exemple, Bruce Springsteen, però Europa –on va tastar primer la mel de la fama, com recordava aquests dies a París Jordi Tardà, privilegiat testimoni del primer xou continental del cantant, l'any 1977 al Rainbow londinenc– no ha estat inclosa en cap gira del músic des del tour d'Into the great wide open, l'any 1992. L'Estat espanyol, tot i els crits insistents d'un fan ibèric a la platea parisenca (“¡Ven de una vez a España!” “¡Ven de una vez a España!”) i l'anècdota en la qual Petty es va veure immers fa tres setmanes a Dublín (els també nombrosos seguidors spanish es van posar a cantar allò de l'oeoeoé sense que la banda sabés massa com interpretar-ho), continuarà sent, quan demà acabi a Alemanya aquesta gira, territori verge per al cantant, de qui ningú acaba de saber amb exactitud quin podria ser el seu poder de convocatòria a l'Estat.

Geografies al marge, els Heartbreakers es van revalidar a París com una de les bandes de rock que més bé conjuguen tècnica i passió. Canvis de guitarra, de Petty i de la seva mà dreta de sempre, Mike Campbell, en cadascuna de les dinou cançons, i complicitats diverses entre els sis membres de la banda –quatre dels quals ja tocaven junts molt abans de formar-se com a grup– en dilatats passatges instrumentals. En total, dues hores de xou amb un guió quasi idèntic al dels altres concerts del periple: repesques de les dues grans etapes d'èxits dels Heartbreakers (Listen to her heart, Here comes my girl, Refugee o American girl, de la primera; Free fallin', I won't back down, Runnin' down a dream, Learning to fly, You wreck me o Mary Jane's last dance, de la segona), versions (Oh well de Fleetwood Mac, Carol de Chuck Berry i el Handle with care dels Traveling Wilburys) i dos recordatoris a Mojo, el seu fins ara últim disc d'estudi. “Prometo no fer-vos esperar vint anys més”, va dir Petty al final. Els catalans, vol de tornada i a continuar resant.