“Algun dia tornaré a ser lliure”, cantava Bob Dylan, i semblava que la seva veu havia de garantir esperança eterna per als joves. Però el mateix Dylan afirmava: “Ningú és lliure. Fins i tot els ocells estan encadenats al cel.” Com s'entén que aconseguís tanta credibilitat entre les masses i els intel·lectuals si es contradeia d'una manera tan flagrant? O és que som contradictoris per essència? Si som àngel i diable, el yin i el yang, el desig i la por… no és la coherència l'art de saber manejar les dues cares i tenir prou capacitat per saber rectificar, canviar, repensar-se i reinventar-se?

Aquest retrat de Dylan compromès i polièdric com a artista i pensador és el que Gerard Quintana i Jordi Batiste canten amb el nom d'Els miralls de Dylan. El projecte artístic, que torna a la llum deu anys després d'una primera etapa amb repertori intencionadament renovat, es va concretar ahir per primer cop en forma de concert a l'Ateneu Barcelonès. “No es tracta d'una caricatura de Dylan, sinó d'un compromís més profund i vital que contextual,” definia Quintana. És a dir, que ningú esperi cap discurs polititzat ni gratuïtament recontextualitzat dels tòpics que encara campen pel món sobre el cantautor més reivindicatiu.

Quintana i Batiste s'aferren a Dylan per recordar que en aquests temps de crisi l'única revolució possible ha de partir des de dins d'un mateix. Des de la nostra complexitat, els nostres dubtes i les nostres contradiccions. Lluitant perquè en lloc d'estar esclavitzats per l'economia sigui ella la que estigui sotmesa a aconseguir allò que realment és important a la vida: aprendre a conviure amb un mateix. Amb l'amor. Amb l'esperit. El sentiment de llibertat. I això, millor que ningú, ho ha reflectit en seixanta anys de cançons Bob Dylan.