L'alzina encara persevera

Ja ha passat un any, i la seva absència continua sent “clamorosa, impossible d'ignorar”, com la que ell mateix notava a l'altre cap de la serra de dues mans del garatge de casa seva des que hi faltava la mà del pare serrant amb ell els socs de suro per a la llenya. Avui fa exactament un any que va morir l'escriptor i periodista Miquel Pairolí (Quart, 1955-2011), i no ha passat ni un sol dia que no s'hagi sentit el buit de no tenir-lo a l'altra banda. Ell mateix ens hi havia mal acostumat, amb el seu article d'opinió gairebé diari, aquell Escaire que des de l'any 2000 fins poques setmanes abans de morir va anar publicant a El Punt i que ens ajudava, de bon matí, a treure el cap per la finestra amb una composició més precisa del món que ens esperava a fora, que ell sabia observar tan afinadament, amb una independència de criteri, una sobrietat i una honestedat que contrastaven tant amb l'estil petulant i paternalista que solen adoptar aquesta mena de peces d'actualitat urgent. Pairolí esquivava amb summa elegància els grans perills del periodisme: la pedanteria, la vacuïtat, la tergiversació. Hi oposava una anàlisi lúcida, mesurada i meditada que desgranava amb unes argumentacions impecables, vehements quan convenia sense arribar mai a la ferocitat, fins al punt que era difícil no estar-hi d'acord fins i tot quan s'hi estava en contra. Aquella forma d'escriptura era una prolongació del seu temperament, que tantes vegades s'ha relacionat amb el pensament epicuri i, encara més, l'estoic, més vitalista i compromès amb el món. Perquè per força hi havia d'haver una alenada sensual, que alguns retrats han semblat negar-li, una reivindicació del vigor torrencial de la vida, en un home que escrivia meravellat sobre l'extraordinària concentració d'energia que feia falta perquè despuntés de terra un bri d'herba, com anotava a L'enigma (1999), el segon dels tres magnífics dietaris que va publicar, junt amb Paisatge amb flames (1990) i Octubre (2010).

Són tres grans llibres; per molts, la destil·lació del millor Pairolí, el més personal, el més pulcre, el més emocionant, però potser han fet massa ombra a les seves novel·les, molt poc llegides en realitat, entre les quals hi ha algunes joies d'alta gamma, com El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) o Cera (2008). Menys sorprenent és que continuï tenint poc ressò la seva obra assagística, en un país que en llegeix poc, si no és d'aquell que s'inscriu en la més escandalosa banalitat, però el cert és que el seu estudi sobre La geografia íntima de Josep Pla (1996) continua sent una de les lectures més il·luminadores de l'escriptor palafrugellenc, i que Exploracions (2006), l'aplec de les ressenyes i entrevistes literàries que va publicar a diversos mitjans, un festí d'intel·ligència que complementa a la perfecció l'assaig que va dedicar a l'admirat Lampedusa, El príncep i el felí (1996).

Els amics, els lectors, la família no han deixat de fer-lo present en aquest any que ha passat veloç i agrisat pel patetisme econòmic mundial, amb actes públics d'homenatge, amb el dossier que va dedicar-li la Revista de Girona el març passat, amb l'aplec recent en volum dels articles que havia publicat a la revista Gavarres, o amb la passejada literària pels carrers de la seva Girona convocada per demà mateix, a les 7 de la tarda a la plaça Verdaguer. El seu record és com el de l'alzina plantada al marge de la humil casa de Quart que havia escollit com a ex-libris, “una sàvia estratègia de perdurabilitat de la vida, de resistència a les lleis de les estacions, al pas dels anys”. Com aquest arbre tenaç, Miquel Pairolí ha arrelat i persevera.