“El CCCB, a París i a Valls”

Del que ha fet només se'n pot fer una avaluació positiva. El centre té unes essències i fortaleses que vull mantenir. No tinc fòbia als canvis, però tampoc crec que sigui bo canviar per orgull propi. Hi ha canvis que els hauré de fer, no per elecció, sinó per obligació: ens hem d'adaptar al nou marc econòmic sí o sí. Què vol dir això? Doncs que una exposició només pagada pel CCCB, que no pot itinerar, que no té cap patrocini... és probable que no es faci.

Proposo fer exposicions adaptades, pels temes i per les dimensions de les sales, en ciutats grans i mitjanes de Catalunya. El CCCB ha de ser més present al país, s'ha de projectar més enllà de Barcelona. Volem anar a París, a Roma i a Berlín, com hi anirem amb Pasolini, però també volem anar a Valls, a Manresa i a Reus. La meva idea és fer un circuit que no ha de començar a la capital, tot i que hi passarà. Serien exposicions concebudes per anar a aquests espais, no exposicions fetes aquí que es versionen per fora. Amb sort, ho farem el 2014.

S'ha de consensuar. Penso en grans figures de la cultura catalana. Ara, si el que les ciutats volen és Pasolini, tindran Pasolini.

Serà l'Any Espriu i hi ha molta voluntat institucional per fer aquesta exposició. També hem tancat el projecte per fer una exposició de Roberto Bolaño, dins de Kosmòpolis. Serà molt potent pels seus continguts. Crec que canviarà la percepció que tenen d'ell els crítics i els acadèmics. Després de Barcelona viatjarà pels Estats Units, l'Amèrica Llatina, Europa...

“Quin problema”, vaig pensar. La veritat és que jo estava molt bé a la universitat..., però, en uns moments complicats com els que vivim, en què ningú vol assumir responsabilitats, doncs té sentit, més que mai, afrontar reptes.

Molt correcta. Ens hem vist, hem parlat i hem dinat plegats diferents cops.

És clar que n'hi ha que em van molestar, però ho he oblidat. Fa temps que no hi penso ni un segon. Només em preocupa el present. Crec que el debat que va suscitar el canvi en la direcció del CCCB no era sobre mi sinó sobre les circumstàncies del relleu.

Crec que no he d'opinar d'això. Ja dic massa dient que tot té avantatges i inconvenients. En tot cas, l'important és encertar-la.

De moment no tenim més remei que alternar els lloguers, que ens funcionen molt bé, amb les activitats pròpies. S'ha d'autofinançar. Més endavant, i segons els recursos disponibles, sí que pensem en un programa complet d'arts escèniques.

Vol dir que volem dinamitzar i renovar aquestes relacions. No cal que siguin relacions permanents, poden ser per un període concret, per exemple concentrat en el moment en què fan l'activitat. Això farà que puguem donar cobertura a altres grups petits que ho estan passant molt malament amb la crisi. Prefereixo estalviar en despatxos que no en activitat. Entre tots haurem de ser més flexibles. La filosofia serà més de viver.

Des del 2009 arrosseguem un 25% de retallades... Demano estabilitat. Reduir més ens obligaria a fer canvis que alterarien el model.