La direcció general de Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha tancat en fals la qüestió del claustre de Palamós, ja que el document que va emetre i fer públic el darrer dia del mes de juliol, en què es determinava que el claustre era una recreació “elaborada d'inici en terres castellanes i lleoneses durant el primer terç del segle XX”, no va ser aprovat per unanimitat pels membres de la comissió tècnica que la direcció general va formar. L'arqueòleg i historiador del Servei de Patrimoni Arquitectònic, Eduard Riu-Barrera va presentar públicament les conclusions de l'informe, el 31 de juliol, flanquejat pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i pel director general de Patrimoni Cultural, Joan Pluma.

Incomprensiblement, en la comissió no hi havia cap especialista en romànic castellà, ni tampoc s'hi va convidar Gerardo Boto, professor d'art medieval de la Universitat de Girona, especialitzat en l'anàlisi de la plàstica monumental romànica –és una autoritat en la matèria i la seva tesi doctoral versa sobre el monestir de Silos–, que va fer pública l'existència del monument. Aquest diari ha pogut saber que la comissió s'hauria reunit dues vegades i hauria visitat el claustre –sense comptar la visita inicial feta per Riu-Barrera, l'arquitecta Olga Bas i l'arqueòloga Susana Manzano– una sola vegada. Aquesta visita va durar prop de dues hores, que semblen insuficients per analitzar dos pòrtics monumentals de 10 arcs cadascun, 44 capitells i les peces que es troben repartides arreu del jardí de la finca, material del mateix claustre que no es va arribar a muntar i que estan dipositades a terra.

La petició d'una nova visita al monument per resoldre dubtes i afinar informes, demanada per membres de la comissió, va ser refusada per la direcció general, que va al·legar que ja havia costat molt aconseguir que els propietaris accedissin a la primera visita –la Generalitat va recórrer a la fiscalia–, per demanar-ne una altra. La darrera reunió de la comissió, just un dia abans de fer públic l'informe, va ser tensa, entre altres coses perquè la direcció general va pressionar els tècnics per tal que dictaminessin ràpidament. Després, la direcció general i el departament de comunicació de la conselleria van obstaculitzar tant com van poder l'accés de la premsa a aquest informe.

Malgrat el secretisme amb què es va dur el tema, no es van poder evitar filtracions, algunes de sorprenents, perquè ja indicaven en quin sentit aniria el dictamen, abans fins i tot que la comissió es reunís per última vegada per acabar de debatre-ho.

Així, El País, el dia 20 de juliol, ja publicava el titular: “La Generalitat sosté que el conjunt d'estil romànic és fals i que no es protegirà”. També, el 22 de juliol, La Opinión de Zamora deia que “La Generalitat es decanta per la imitació per explicar l'origen del claustre”. La comissió no es reuniria per dictaminar fins al 30 de juliol, i tot plegat fa pensar que hi ha altres interessos més enllà dels patrimonials. En el diari de Zamora s'esmentava Alfonso Muñoz, membre de la comissió, i els motius que s'esgrimien per explicar que el dictamen determinaria que el claustre era una recreació eren gairebé calcats dels que figuren en el document.

L'informe de la comissió –que segons ha sabut aquest diari, alguns dels tècnics van insistir que no es presentés com a unànime, com es va fer el 31 de juliol passat– conté arguments com a mínim discutibles i, segur, contradictoris, a més d'especulacions. S'hi especifica que en el contracte de compravenda s'assenyala que el conjunt havia estat “restaurat” feia 30 anys (el contracte és del 1958) i que “no es podia respondre de l'antiguitat de totes les peces”. D'això es dedueix que no havia estat construït a Madrid i que, com a mínim, podia haver-hi peces més antigues. D'altra banda, la comissió no va tenir en compte informes que demostraven que el claustre va ser reconstruït a Madrid –no construït de bell nou–, i que assenyalaven l'existència d'un seguit de marques a les pedres fetes en desmuntar-lo del seu lloc d'origen, ja siguin marques de palanques o de superfícies llimades per eliminar el morter que unia els carreus i les dovelles.

L'informe utilitza, com a argument de pes, la inexistència de notícies, directes o indirectes, que facin referència al claustre. Això, tot i que algun membre de la comissió, com ara Alfonso Muñoz (arquitecte i director de l'Instituto del Patrimonio Cultural de España, IPCE), és plenament conscient que la tasca de catalogació de patrimoni a l'Estat no és precisament exemplar i consta de molts buits, tal com reconeix al treball Catálogos e inventarios del Patrimonio en España, penjat al web de la Biblioteca Tomás Navarro Tomás. El claustre, malgrat la seva monumentalitat, ha restat amagat en un jardí d'una finca privada gairebé 60 anys, sense que ningú en digués res. A Madrid, a la tanca d'obra de la finca on hi havia muntat el monument, hi van afegir alçada per tal que no es veiés el monument des del carrer, una precaució potser innecessària si no es tractés d'un bé important.

La “falta de traces de talla escultòrica de tipus medieval” també és un altre argument contradictori, ja que es reconeix en el mateix document que el monument ha estat netejat de manera agressiva, operació que hauria eliminat les marques, i tot i això conserva, en algunes parts, traces d'eines que, segons els experts, no són ni del segle XX, ni del XIX. L'homogeneïtat en el material també és un argument controvertible, ja que hi ha exemples de claustres construïts íntegrament amb el mateix material (Santa Juliana, a Santillana del Mar).

En la comissió formada per la direcció general de Patrimoni actuaven com a assessors Olga Bas (arquitecta dels serveis territorials de Cultura de Girona), Susana Manzano (arqueòloga dels serveis territorials de Cultura de Girona), Jordi Camps (conservador en cap de l'àrea del romànic del MNAC), Pilar Giráldez (restauradora i membre del grup de Patrimoni de la Universitat de Barcelona), Ana Laborde (conservadora restauradora de l'IPCE), Àlex Masalles (restaurador del MENAC), Alfonso Muñoz (arquitecte i director de l'IPCE), Pere Rovira (restaurador del Centre de Restauració de Béns Mobles) i Màrius Vendrell (geòleg de la Universitat de Barcelona).