Filòsofs als tres anys

En uns moments en què el cinisme social s'accelera i en què hi ha molta gent que s'oblida del paper fonamental que per a una societat tenen els educadors, l'aparició a les pantalles, coincidint amb el començament del curs, de Solo es el principio, de Jean-Pierre Pozzi i Pierre Barougier, adquireix de forma inesperada una dimensió política. Ho és perquè en un moment de fortes retallades en educació ens recorda que tot comença en els primers anys de la vida i que els nens de quatre o cinc anys poden començar a plantejar algunes de les qüestions essencials de la vida adulta, com ara la mort, l'amor, la intel·ligència, la llibertat, l'autoritat. La qüestió no és que la pel·lícula parli de la desaparició de la infantesa, sinó que demostra que la formació en el pensament és un factor essencial en el desenvolupament de l'ésser humà.

Solo es el principio és el recull documentat d'una experiència d'innovació pedagògica que va dur-se a terme al llarg de dos anys al parvulari Jacques Prévert de Le Mée-sur-Seine –a la banlieue parisenca–. Pascaline, la mestra, decideix organitzar dos cops per setmana un taller de filosofia. Els nens de tres a cinc anys se situen en un cercle i discuteixen un tema com ara la intel·ligència. Un d'ells explica que ser intel·ligent vol dir no posar mai la Nutella a la nevera sinó a l'armari. Unes setmanes després diuen que la mort equival a quedar-se sol, no poder estar mai més ni amb els amics ni amb els pares. De forma progressiva s'imposen un seguit de respostes curioses, fruit de la intuïció, el sentit comú o simplement l'habilitat infantil. La professora es dedica a guiar, a deixar que els alumnes, que en certa manera esdevenen símbol del microcosmos que afecta la societat francesa, exposin els seus raonaments.

Construïda, a priori, a l'ombra de Ser y tener, de Nicholas Philibert, la pel·lícula no és el retrat observacional d'una activitat quotidiana, sinó que vol captar els debats i els resultats de l'experiència. Allò que s'imposa no és el gest, ni la vida quotidiana dins de l'escola, sinó l'existència d'un pensament que circula entre els més petits. Pascaline, la mestra, recorda que va decidir introduir l'experiència de classes de filosofia a nens de tres a cinc anys després de sentir el filòsof Michel Onfray que afirmava que “tots els nens són grans filòsofs”. La pel·lícula no és més que la demostració d'aquesta sentència.