cultura
Alexis Jenni
Escriptor, premi Goncourt
“Si vivim només en el present no anem bé”
Reintegrar el passat en el nostre present ens permet viure menys crispats, i això funciona tant per als homes com per a les societats
L'islam no és incompatible amb la democràcia tal com ens volen fer creure, això és absurd; l'islamisme radical és modern
Les guerres colonials es van fer en la continuïtat i pels mateixos grans oficials, que van passar de ser herois a ser els dolents
Dibuixar és un art que permet pensar abans de fer el primer traç, veure les coses tal com són i sense prejudicis
Encara sura la nostàlgia del passat colonial i la recança de les oportunitats fallides. Algèria, en el fons, no és del tot un altre país
La guerra torna a ser el teló de fons del premi Goncourt després de l'èxit aclaparador de Les benignes (2006), un guardó que, com en el cas de Jonathan Little, va a parar en mans d'un escriptor novell publicat per Gallimard –que enguany celebra el seu centenari– i distingeix de nou una novel·la riu que no es llegeix en dos dies. L'art francès de la guerra, d'Alexis Jenni, arriba en català (Edicions 62) i castellà (RBA).
“Little ja no publica amb Gallimard per qüestions ideològiques –aclareix d'entrada Alexis Jenni, que acaba d'aterrar a Barcelona des del seu Lió nadiu–, atès que l'editor, el també escriptor Richard Millet, ha mantingut obertament propòsits xenòfobs: enyora una França neta d'estrangers. Tot i no compartir les seves idees, trobo que tanmateix Gallimard és una editorial molt prestigiosa i he optat per publicar amb ells.”
Tinc entès que va donar suport a François Hollande en la seva campanya, i això ja ho diu tot.
Sóc socialdemòcrata i el projecte d'Hollande correspon més a la meva idea d'estat i de societat. Ara bé, tampoc sóc militant. Després, molts diputats em van demanar el seu suport i m'hi vaig negar.
També es diu que no és estrany que la seva novel·la hagi sortit al final de l'era Sarkozy...
La novel·la està arrelada a la realitat de la història francesa i també a l'actualitat. Darrerament s'ha debatut molt sobre qüestions com ara la immigració i la identitat nacional, i trobo que Sarkozy va plantejar les coses de manera distorsionada. Sarkozy i els seus ministres van jugar amb foc. Van dir coses malsanes sobre el que és ser francès. Es van situar als límits amb el Front National.
És per adoptar una posició en aquest assumpte que va néixer L'art francès de la guerra?
La novel·la té un doble origen. D'una banda, tenia ganes d'escriure un llibre d'aventures de to èpic, amb personatges que fan coses increïbles i et fan patir per si se'n surten. Crec que llegim per això, és l'embriaguesa de la novel·la. He de dir també que sóc un apassionat de la novel·la intel·lectual i anteriorment havia escrit un parell de novel·les així, que van ser rebutjades per les editorials. Per tant em vaig decidir a provar una altra cosa. D'altra banda, em vaig adonar que la història del passat colonial francès és molt present tot i que no se'n parla. Ens afecta quotidianament, però és una mena de fantasma. Volia reflexionar sobre aquest passat per comprendre'l, i la novel·la va engegar com un viatge de descoberta.
Quin és el llegat d'aquest passat colonial?
És molt complex de respondre. En realitat crec que només hi va haver una guerra que va abastar del 1942 al 1962. Després de la desfeta de França contra Alemanya en la Segona Guerra Mundial hi va haver una revifalla nacional el 1942 amb De Gaulle que després ens va dur a enfrontar les guerres colonials a la Indoxina i a Algèria amb un gran patriotisme. El més significatiu, però, va ser que es van fer en la continuïtat i pels mateixos grans oficials. Això és extraordinari. El 44 eren herois, però el 62 es van convertir en els dolents, mentre que els desertors eren els bons. Es va donar una situació terrible d'incomprensió a França.
Què va passar el 1962?
Es va donar un bloqueig total. Van voler creure que tot s'havia acabat i girar full. Van amputar el membre gangrenat. Però no van resoldre res. És un problema que aflora i que no s'ha resolt: què és França? Què és la identitat francesa? Quin lloc ocupa en el món França? Els àrabs, els africans, els potes negres, els asiàtics... són francesos o no?
Sembla que hi ha més racisme a França que a Anglaterra...
Un acudit diu que els anglesos són massa orgullosos per ser-ho! El racisme està per tot arreu, però a França el més preocupant és la violència relacionada amb els àrabs, i això és conseqüència de la guerra. Els àrabs no són considerats francesos. Sovint la qüestió de la religió s'instrumentalitza com a excusa, però l'islam no és incompatible amb la democràcia tal com ens volen fer creure. L'islamisme radical, entendre que l'Alcorà és l'única font de la llei, és un corrent actual.
El llibre es basa en la relació que s'estableix entre un jove desvagat a l'atur i un vell combatent que li dóna classes de dibuix.
Això m'interessava especialment, observar el que els vells senyors volen dir i el que els joves volen sentir. Quan hi ha connexió, passa alguna cosa que permet integrar el temps. Si vivim només en el present no anem bé. En canvi, reintegrar el passat ens permet viure menys crispats, i això funciona tant per als homes com per a les societats. Per això la novel·la fa anades i vingudes al passat. Això és el que li passa al jove, que està perdut, i de cop i volta coneix el vell, que li explica coses del passat que tenen una influència directa en la seva vida.
La novel·la engega amb la guerra del Golf, que el jove contempla indiferent a la televisió.
Encara recordo aquelles imatges del cel il·luminat pel verd dels míssils com si fos una pel·lícula i la gran expectació que van crear els mitjans de comunicació. Va ser una guerra neta, que es va fer amb màquines i els soldats no es van tacar les mans de sang: premien un botó i ja està. En canvi, el vell combatent explica al jove com a la Indoxina els deixaven enmig del bosc i els deien: “Intenteu sobreviure.” Per al jove suposa una immersió en la realitat cruel de la guerra. En tot cas era la nostra guerra. Això també és present en el silenci que s'ha generat al seu voltant, una guerra que no s'arriba a explicar perquè tan bon punt en vols parlar t'has de situar d'un costat o d'un altre. De fet, encara sura la nostàlgia d'aquell passat colonial i la recança de les oportunitats fallides. Algèria no és del tot un altre país.
Parli'm del paper que juga el dibuix en la novel·la i que uneix els dos personatges.
Com molts que s'hi van trobar a l'època, el vell va haver d'anar a la guerra tot i que no tenia cap vocació militar. És una persona contemplativa i el dibuix li permet aturar-se en silenci i mirar: suspendre el judici. I això és el que li permet veure. Dibuixar és un art que permet pensar abans de fer el primer traç, veure les coses tal com són sense prejudicis. Em vaig inspirar en un antic militar francès que era fotògraf a la guerra d'Algèria. La seva participació a la guerra és relativa, però això no li treu la seva part de responsabilitat. En tot cas, pertany a un grup i costa molt sortir-ne, dels grups. En el cas de Victorien, el dibuix li permet crear lligams amb la gent que retrata, i això és important. Gràcies al dibuix segueix tocant de peus a terra. L'art i l'amor li salven la vida.
S'ha comparat la seva novel·la amb la de Little i també amb el Viatge al fons de la nit de Celine. Què en pensa?
Crec que Little es va documentar molt històricament i després va novel·lar el material. En canvi, Celine va escriure d'entrada una novel·la i anava reflexionant a mesura que avançava. No sóc historiador sinó novel·lista. Per això em sento més proper de Celine, perquè com ell em sedueix la paraula i la riquesa de la invenció.
Perfil
Un escriptor de diumenges
Alexis Jenni, de 48 anys, viu i treballa a Lió, on és professor de biologia en un col·legi de secundària dels jesuïtes, Saint Marc. Tot i que el plaer de l'escriptura el va tastar de ben petit (als 8 anys ja escrivia), va optar per una carrera de ciències per assegurar-se un futur. “Sóc un escriptor de diumenges, tal com hi ha pintors de diumenges”, diu amb tota la tranquil·litat. No és estrany, doncs, que hagi trigat cinc anys a escriure L'art francès de la guerra, una novel·la que s'ha gestat en els diversos cafès de Lió, aquells cafès “tranquils” que li permetien “treballar en calma”. Molts amics del mateix Jenni desconeixien aquesta faceta d'escriptor que conreava mig d'amagat des de feia temps. De fet, havia escrit prèviament dues novel·les que no han vist mai la llum i que, segons ell, “millor que es quedin al calaix”. Continuar escrivint, sí, però té clar que no vol abandonar les classes: “Així mantinc la meva independència.”
A L'art francès de la guerra, Jenni presenta un noi desvagat i en plena crisi personal que de casualitat en un cafè coneix Victorien Salagnon, un exmilitar jubilat que es dedica a pintar. El dibuix uneix els dos personatges en una mena de relació mestre-deixeble. A través dels records del veterà, el jove descobreix un passat fet de guerres “asimètriques” que marquen un present turbulent.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.