“És una novel·la d'enigmes”

Jo veig aquestes vides com unes vides malbaratades. Crec que aquests nanos es van creure el paper que uns altres els van escriure i això els va matar. Entre totes les pel·lícules de quinquis que he vist per preparar aquest llibre, n'hi ha una que està molt bé, Deprisa, deprisa, de Carlos Saura, i el nano que la va protagonitzar, José Antonio Valdelomar, immediatament després de presentar-la al Festival de Berlín, el primer que va fer quan va tornar va ser atracar un banc per primera vegada. I ho va fer perquè s'havia cregut el personatge.

No, és un fenomen molt internacional: els herois nacionals d'Austràlia, per exemple, són bandolers. El bandoler, el quinqui, el pistoler del Far West, és a dir, l'home que està més enllà de la frontera, sempre ha tingut un atractiu absolut. I jo crec que el que faig sempre a les novel·les és desmitificar per mitificar: ho vaig fer amb la revisió de la Guerra Civil a Soldados de Salamina, i ho faig també ara amb El Zarco: és un pobre nano i també un irresponsable que s'ha ben guanyat tot el que li acaba passant, però al final mostra una gran lucidesa i una certa grandesa. En qualsevol cas, com que la novel·la està plena d'ambigüitats i punts cecs, mai no sabem si en realitat El Zarco va voler salvar o no El Gafitas, si va aturar premeditadament els policies perquè volia que fugís.

Però això sempre passa així: els que vivim en aquest cantó de la frontera vivim més que els altres: és selecció natural. És mentida que al Titànic s'enfonsés tothom, sense distinció de classes. Els de primera classe es van salvar tots. Això és així sempre, és inapel·lable. És veritat que El Zarco i la Tere fan amb El Gafitas el que volen, però no sé si tant...

Aquesta novel·la sembla que va d'El Zarco i al final no és així. En això es pot semblar a Soldados de Salamina, que semblava que anava de Sánchez Mazas i al final, gira, gira i gira, i resulta que el protagonista era Miralles. I aquí, en principi, l'escriptor està preparant un llibre sobre El Zarco, però després resulta que el protagonista...

I també la Tere. Cada lector es pot muntar la seva teoria sobre quina és realment la seva relació amb El Gafitas: si se l'estima de debò o veu en ell la possibilitat de portar una vida diferent.

Potser ho fa perquè ja és molt tard i creu que pot ser una catàstrofe absoluta: què pot fer una quinqui com ella amb algú que té diners i una posició social? Però sí que és veritat que, al final de la primera part, quan ha desaparegut El Zarco, se'n vol anar amb El Gafitas i ho intenta dues vegades. Però llavors ell la veu com una quinqui fastigosa i, a més, està espantat i marxa. Jo crec que aquest és el punt cec de la novel·la. Jo vull escriure un llibre que es tituli El punt cec, perquè totes les novel·les que m'agraden i totes les meves novel·les tenen un punt cec, que és el que ens permet veure: aquest callar és la manera que té la novel·la com a gènere de dir. Don Quixot sembla un boig de sanatori però potser també és l'home més savi del món. Què simbolitza Moby Dick? És el bé, el mal, Déu, el dimoni? No ho sabem. A les novel·les de Kafka no sabem perquè acusen K a El procés o què hi ha dins el castell. I a les meves novel·les també passa això: no sabem qui0 va ser el soldat que va salvar Sánchez Mazas, no sabem per què Suárez no es tira a terra, i no sabem tampoc si la Tere els va delatar o no... Si els va delatar, és una cosa i, si no ho va fer, és completament diferent.

Sí, aquella escena és la més Soldados. Per què ho fa? No ho sabem. No té explicació.

Sí, perquè era evident que el pare del noi tenia raó. Va encertar, però també es podia haver equivocat i aquest nano podria haver continuat sent un delinqüent, i el seu deure era evidentment portar-lo a comissaria. Jo crec que aquesta és una novel·la d'enigmes, que parla a través dels enigmes, perquè tampoc no sabem si El Zarco es carrega el fill de puta que havia estat massacrant El Gafitas adolescent.

No, no ho és.

En David Trueba sempre em deia que, a les llistes dels llibres més venuts, hi posaven: novel·la que tracta sobre l'afusellament de Sánchez Mazas, quan en realitat la novel·la no va d'això. Però això és inevitable, igual que l'associació de Las leyes de la frontera amb El Vaquilla, perquè jo partia d'aquest personatge, que és un símbol de tots els quinquis i del qual s'han fet pel·lícules, llibres i cançons, el gran quinqui de la seva època.

Al llibre hi ha unes quantes taques que he anat deixant del personatge real: tota la resta és inventat. Perquè a França, Itàlia o Anglaterra no tenen ni idea de qui és El Vaquilla. A Ciutadà Kane hi havia taques de William Randolph Hearst, però també es tracta d'un personatge inventat, encara que s'acabés emprenyant perquè deia que era ell. La ficció és ficció. Però sí que m'agrada deixar aquestes taques i que la gent de la meva edat o la gent que es posi a investigar vegi que El Zarco, en determinats aspectes, té un paral·lelisme amb El Vaquilla, però la cosa no va més enllà. El Zarco és un Frankenstein, com ho són tots els personatges construïts a partir de diferents elements.

Sí, m'ho van dir fa poc, però la veritat és que no en tenia ni idea. A més, sembla que aquell es deia Zarco de cognom, no era un àlies. També hi ha El Zarco, una novel·la mexicana que vaig llegir fa molts anys. Zarco simplement vol dir tenir els ulls de color blau clar.

Avui m'han preguntat si aquesta novel·la era una declaració d'amor a Girona. Jo crec que és la meva novel·la més minuciosament gironina, perquè Soldados de Salamina passava aquí, però no estava tan arrelada a Girona ni a la meva experiència personal. Quan em pregunten quin dels personatges de la novel·la és el meu alter ego, jo dic que tots ho són, però hi ha un policia que ve de Càceres amb el qual em sento força identificat en algunes coses. Tothom té una relació difícil amb el seu poble, amb casa seva, però la gent que som xarnegos, que som immigrants, tenim dues cases i aquesta relació encara és més difícil. Jo he conservat allà arrels sentimentals i familiars, i vaig allà i els olors són de casa meva, però els d'aquí també són de casa meva. Jo tinc dues cases i això em fa sentir una mica estrany. La meva relació amb Girona ha estat complicada, però en aquesta novel·la veig una certa reconciliació amb la ciutat.

Això és evident. Però tampoc no és el meu propòsit intentar fer recordar a la gent com es va fer Girona ni que existien els albergs provisionals –que gairebé formen part d'una història secreta de la ciutat: hi ha poquíssimes fotos dels albergs–, però per explicar aquella història necessito recordar com era això. I això era així.