Cohen ho dóna tot a Barcelona

“No sé quan ens tornarem a veure, però us prometo que aquesta nit us donarem tot el que portem a dins”, va dir Leonard Cohen tan bon punt va haver finalitzat Dance me to the end of love, el primer dels trenta temes que van sonar en les més de tres hores que va durar la cerimònia. No en va quedar cap dubte: Cohen i els nou membres de la seva banda (quin privilegi per al país tenir Javier Mas enrolat en una aventura així!) ho van donar tot.

El canadenc va fer 78 anys no fa ni quinze dies, però recitals com el d'ahir, més que per l'edat del seu protagonista, cal mesurar-los pel seu elevat grau d'exquisidesa i transcendència, per la seva capacitat d'exposar l'autèntic poder de la cançó. El guió, a part de les quatre cançons que van sonar d'Old ideas (l'últim disc de Cohen, publicat el gener passat) i alguna sorpresa esporàdica, no va diferir del que el músic va seguir fa tres anys al mateix Palau Sant Jordi, la qual cosa no va fer rebaixar ni un sol bocí d'intensitat ni d'emoció.

Imatges que guardarem en algun racó dins nostre: Cohen agenollat a la moqueta que hi ha estesa a l'escenari durant els primers versos de Bird on the wire i quasi la totalitat de Hallelujah; Cohen deixant-se arrossegar per l'expressivitat de les seves tres coristes –dues de les quals, les germanes Webb, capaces encara de fer acrobàcies pròpies d'uns Jocs Olímpics– a Waiting for the miracle, i Cohen, en definitiva, demostrant en cada cançó, en cada vers, en cada concert, que les paraules li continuen removent coses dins seu.

A la primera part, el poeta va repescar un bon grapat de clàssics de la
seva obra –Everybody knows, Who by fire, Sisters of mercy, Hey that's no way to say goodbye–, que va alternar amb els quatre temes d'Old ideas –Darkness, Amen, Come healing i Going home– i va coronar, ja al final, amb un Anthem capaç de fer aixecar dels seients les 12.000 persones congregades al Sant Jordi. Després de l'interludi, Cohen va fer lluir l'amplitud de registres del seu grup (el country de Heart with no companion o Democracy, la fastuositat mediterrània de The Partisan), va entendrir amb una sòbria Suzanne i va cedir uns quants minuts de glòria a les germanes Webb i a Sharon Robinson, que va brillar de valent amb la seva interpretació d'Alexandra leaving, una corprenedora cançó de Ten new songs (2001) basada en un poema de Cavafis que, en els concerts de 2009, ens vam quedar sense escoltar.

I'm your man, posant a mil la seva capacitat de crooner, una sempre litúrgica Hallelujah i Take this waltz van cloure el gruix del recital, al qual encara va caldre sumar-hi una sèrie de bisos amb espai per a So long Marianne, First we take Manhattan i Famous blue raincoat. Si no va tocar més, segons va a firmar, va ser perquè no el van deixar. Ningú sap quan ens tornarem a veure, però nits com les d'ahir duren per sempre.