El més català i popular

Sabien que durant els anys vint i trenta els vodevils, cuplets i sarsueles que s'estrenaven al Paral·lel eren majoritàriament en català? Sabien que alguns teatres d'aquesta gran avinguda de Barcelona omplien, sense ni una subvenció, 1.000 i 6.000 localitats? Els diuen alguna cosa els noms d'Elena Jordi, Josep Santpere, Joaquim Montero o Amichatis, personatges mítics de l'espectacle popular català del primer terç del segle? Tot això, aquest caràcter enormement popular del teatre, amb les seves diverses formes i variants, i fet en bona part en llengua catalana, passava al Paral·lel d'aquesta època. Són alguns dels elements més cridaners que descobreix l'exposició El Paral·lel (1894-1939), Barcelona i l'espectacle de la modernitat, que s'obrirà al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) divendres que ve. Comissariada pel director escènic Xavier Albertí (ara director del Teatre Nacional de Catalunya) i pel periodista cultural Eduard Molner, fruit d'una investigació de quatre anys, la mostra gira de dalt a baix el mitjó d'allò que sabíem –o més aviat d'allò que desconeixíem– del Paral·lel i en treu a relluir una identitat, modernitat i importància dins la formació de la cultura catalana que havien romàs totalment soterrades.

«Hem trobat molt més material del que mostrarem, però molt de material s'ensenyarà per primera vegada», comenta Albertí. El material –format per fotografies, cartells, articles, pintures, dibuixos, partitures, caricatures, guies nocturnes, textos editats...– prové d'un escampall de fonts d'allò més disperses. La tasca de recerca de material ha estat ingent (tampoc no n'existeix gaire bibliografia) i més si tenim en compte que «mai hi havia hagut cap exposició explícita vinculada al teatre popular del Paral·lel», assenyala Molner. Aquí apareix, de nou, aquella reiterada sensació en aquest país que la memòria, per causes alienes (com els 40 anys de dictadura) o pròpies (la tendència a bandejar allò que no fa fi), és engrunada.

«No és una exposició sobre arts escèniques sinó sobre una gran transformació de Barcelona, sobre una de les artèries escèniques més importants del món, que té una oferta escènica sense parangó» a la resta del món, subratlla Albertí. I què la fa única respecte de les altres grans ciutats europees? Que el Paral·lel concentra durant el primer terç del segle XX tota l'oferta d'espectacle popular, mentre que a la resta d'Europa és més repartida en el conjunt de la ciutat.

«Aquesta hegemonia del públic popular al Paral·lel és el que el diferencia d'altres eixos.» Paral·lel i voltants (no s'entén sense el barri Xino i Poble-sec) concentren les classes populars, que creixen per aquests verals: a l'inici de l'exposició –any 1894, quan s'inaugura la primera urbanització de l'avinguda, fins llavors simple territori de frontera– el Paral·lel té un terç de la població que tindrà al final de la mostra, en acabar la guerra civil.

«És un fenomen cultural de primera magnitud en la història de Catalunya», resumeix Molner. I Albertí rebla: «El Paral·lel és un gran contribuïdor a la societat de masses i la formació de la identitat del país i a la popularització de la llengua catalana entre les classes populars.» Aquest és un dels grans tòpics sobre el Paral·lel que l'exposició fa caure. Si bé els primers temps de teatre al Paral·lel era un lloc d'expressió més en castellà, «a mesura que passen els anys el català va prenent una cota de protagonisme més elevada» i als anys vint i trenta, el cuplet, el vodevil, la sarsuela, el teatre líric o el drama realista i social es representen bàsicament en català. Fins acabada la guerra civil, hi serà la llengua hegemònica. I això es produeix, no ho oblidem, en els anys del jou de la dictadura de Primo de Rivera. «El català s'obre pas al Paral·lel de manera natural», assenyala Albertí. «Les classes populars del país entenen que la llengua forma part del seu patrimoni, que no és cosa només dels burgesos missaires», cargola Molner. És també perquè passa tot això –reflexionen–, que després es pot entendre el 14 d'abril del 1931 i que a les eleccions guanyi el catalanisme popular.

Pel Paral·lel entren la modernitat, la cultura de masses, també els moviments de solidaritat obrera o les revoltes socials. En són bona prova, per exemple, l'ús que s'hi fa de les novetats tecnològiques escenogràfiques o bé la cartelleria totalment puntera. «Hi ha unes classes populars que necessiten unes formes d'expressió», que troben en 600 metres d'oferta d'espectacles i d'oci divers (el negoci de la prostitució era de primer ordre): «El Paral·lel era obert pràcticament les 24 hores del dia.» «En aquests anys es vertebra una oferta popular que era solvent econòmicament, s'ofereix perquè hi ha una demanda», diu Molner. I la demanda és d'un espectacle concret, peces produïdes aquí que siguin també mirall dels seus anhels i neguits més quotidians, que permetin el públic participar-hi, anar al teatre i dir-hi la seva, interpel·lar l'actor.

Des del punt de vista sociològic, prenen rellevància peces teatrals com el subgènere del Drama realista del districte 5è (el Raval), que dóna una visió de la ciutat i per primer cop deixa de culpabilitzar la dona. Els teatres del Paral·lel tant acullen mítings polítics i concerts solidaris com, als vespres, dobles i triples programes. Implanten, per exemple, una revolució com són funcions per hores (per actes), que faciliten accedir a l'espectacle a qui té menys diners.

Tal i com demostra l'exposició, hi ha una altra cosa que ve de lluny en aquesta singular avinguda: «L'artista del Paral·lel ha de saber improvisar i interactuar, si no, no se'n surt», afirma Molner, que hi posa l'accent com una diferència respecte de l'espectacle burgès, que en aquell moment no omplia els teatres.

Durant la Gran Guerra el Paral·lel viu el màxim esplendor: una disbauxa en què les grans fortunes europees vénen a Barcelona. Els anys vint seguiran sent anys daurats, fins l'altre moment àlgid, el de l'Exposició Universal del 1929. Curiosament, durant la República, quan la política pública de teatres mira de normalitzar la presència del teatre popular en altres llocs de la ciutat, es comença a detectar un cert declivi: els millors anys del Paral·lel ja han passat.

Amb tot, l'avinguda actua de camp de batalla d'un combat ideològic profund. La mirada dels estaments burgesos sobre l'espectacle popular és «molt severa», apunten els comissaris de la mostra. Així, quan comença a triomfar el vodevil en català, «hi ha qui critica que aquest teatre utilitzi el català», perquè veu «la llengua catalana com un instrument de puresa». Tot això a pesar que s'hi estrenin Ibsen i L'Auca del Senyor Esteve (un èxit descomunal) o que Sagarra escrigui per a les revistes musicals.

Aquest estira-i-arronsa avança algun dels motius pels quals aquest Paral·lel ha quedat enrunat. En la diatriba «què cal conservar com a canònic i què es defineix com a català, tot el que prové de l'oferta popular no hi entra, ni és vist com una cosa que valgui la pena conservar ni estudiar», apunta Molner. «El cànon oficial noucentista va desestimar aquestes peces teatrals, però el teatre no és només literatura, és també una captació de l'energia de la societat del moment», precisa Albertí. I el Paral·lel d'aleshores complia perfectament aquesta funció.

A redós d'això, i després a causa del tall de la dictadura franquista, es produeix un forat desconcertant al voltant d'aquest Paral·lel. La mostra és una capsa de sorpreses. Una, de moltes, encarna l'esperit que s'hi respirava: un famós baríton de sarsuela, Pablo Gorgué, va declarar que havien de condemnar els detinguts per presumptament haver intentat atemptar contra Alfons XIII. Arran d'aquesta postura, el públic va passar a omplir els teatres on actuava Gorgué sols per xiular-lo i demanar-li que s'agenollés i es disculpés. I ho va acabar fent.Més fotografies a l'edició en paper de la revista Presència.