El Quico no es rendeix

Doncs, per no voler cap festa d'aniversari, Déu n'hi do la que se li va acabar organitzant a Quico Pi de la Serra, ahir a Luz de Gas. Un immens pastís d'aniversari en forma de guitarra, una guitarra flamant de veritat com a regal i, el més important, una gran colla d'amics –a dalt i a baix de l'escenari– que no van deixar escapar l'oportunitat de celebrar amb el Quico els seus setanta anys de vida i cinquanta del seu debut artístic. “Aquesta no me l'esperava –va dir el protagonista després que Serrat i Sabina, en un vídeo gravat des de l'Amèrica Llatina, li desitgessin per molts anys–. Com va dir l'Ovidi, em sembla que estem tocant el cel.”

En una sala presidida per ni més ni menys que el Gegant del Pi, que el cantant i guitarrista va apadrinar ja fa una pila d'anys, Pi de la Serra va alternar cançons tocades amb els seus inseparables Amadeu Casas a la guitarra i Joan Pau Cumellas a l'harmònica amb interpretacions a mitges amb diversos convidats –tres de les quals d'estrena–. El primer, Tortell Poltrona, que a banda d'exercir de mestre de cerimònies va cantar i tocar el seu saxo de joguina a M'agrada el blues. El segon, Marc Parrot, que es va fer seva Anuncis per paraules. I el tercer, Sanjosex, que a Passejant per Barcelona va aixecar una tempesta de guitarres amb Amadeu Casas i Pi de la Serra. Javier Krahe, amb el Quico estarrufat en un sofà, li va robar uns quants somriures amb un monòleg sobre la peculiar visió del renaixentisme italià. Josep Maria Borràs, al piano, va aconseguir que l'homenatjat deixés la guitarra i ressaltés la seva faceta crooner. Cesk Freixas, abans de cantar amb l'ímpetu que el caracteritza El burro i l'àguila reial, va manifestar la necessitat de tenir músics com el Quico i cançons com les del Quico. Carme Canela i Laura Simó van treure a Pi de la Serra la seva part més dúctil a Suau. Roger Mas, amb La vida senzilla, i Miquel Gil, amb L'home de carrer, van cloure el gruix d'una vetllada que no podia abaixar persianes, és clar, sense La cultura –“una paraula que no es fa servir pel seu sentit real, que és entesa entre la gent i aprendre un dels altres”, segons va dir el músic–, Jo sóc Francesc Pi de la Serra i, amb tothom a l'escenari, Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, entre les moltes cançons de l'autor que no semblen tenir data de caducitat. “Quico, rendeix-te, ja en tens 70!!!”, pregonava una estampa en les samarretes de molts dels que, en aquell moment, ocupaven l'escenari. Pi de la Serra, però, els havia demostrat durant dues hores que rendir-se continua sense figurar en els seus plans.