Qui ens consolarà?

La nit era suau com un presagi del cap de setmana en què ha d'arribar el fred. La nit potser sabia que avui actuava a Barcelona Melody Gardot, una de les joves revolucionàries del jazz. Ni un greu accident ha impedit que els seus tres discos l'hagin convertit en un dels revulsius dins la tradició d'aquest estil, que es perpetua a través de les seves figures. Melody compon, toca, interpreta i converteix els seus espectacles en un esdeveniment.

Ja sense els bastons, Gardot és una diva, un pastís de mil gustos, amb una banda a septet, on cadascú té el seu moment per lluir-se dins actuacions memorables. Cada cop que la veig millora. També la banda, on el saxofonista Irwin Hall es va marcar uns solos espectaculars, així com Mitchell Long (guitarra), Stephan Braun (violoncel), Charnett Moffett (contrabaix) i Charles Staab (bateria). El percussionista Pete Korpela va treure fins i tot un washboard, una mena de taula de rentar de so peculiar.

Ho va dir el director artístic del Voll-Damm Festival de Jazz Joan Anton Cararach: seria un xou especial. I ho va ser des de la primera cançó a cappella, No more my lord. Amb un turbant fosc al cap i un vestit que realçava la seva figura, Melody Gardot va recuperar temes que ja havia tocat el 2010 al mateix Palau de la Música, com ara The rain, Les étoiles, Who will comfort me i l'extraordinari Baby I'm a fool, que obria el seu segon disc. Al repertori va incorporar temes del disc nou com ara Goodbye, Lisboa i Lemanja, amb què va fer posar tot el Palau de la Música –ple a vessar– dret després d'haver-los entusiasmat durant més d'una hora i mitja. La dolçor de la seva veu no cedia a peces més vibrants. Així els estils llatins alternaven boleros amb samba i bossa nova, sense oblidar tocs de fado i de música popular nord-americana. Gardot s'acosta a Rita Hayworth i vocalitza com Frank Sinatra.

Melody es preguntava qui la consolaria. La nit? A la sortida del Palau, sense la Gardot, plovisquejava.