Una errada de Fabra: la definició del verb eixamorar

En el programa Trau la llengua emés per Canal 9 dijous 5 de maig del 2011 varen afirmar: “diem que una cosa està eixamorada quan està eixuta”. M'afanye a dir que aquesta afirmació és completament falsa. Eixamorar no és en absolut equivalent a eixugar. I menys equivalent encara —em prenc la llibertat d'afegir-ho— a secar (o assecar, amb una a protètica).

El verb eixugar s'usa per a expressar el concepte d'eliminar per complet el líquid (generalment aigua) que cobrix superficialment alguna cosa, bé torcant-la amb un pedaç, un drap o un paper, bé fent que el líquid citat s'evapore per mitjà de la calor. El verb secar (o assecar) s'empra quan volem expressar el concepte d'eliminar, total o parcialment, l'aigua que forma part de l'estructura d'alguna cosa, és a dir, l'aigua constituent de la matèria de què està formada la dita cosa.

El verb eixamorar s'utilitza per a expressar el concepte d'eliminar parcialment —mai totalment— el líquid (generalment aigua) que cobrix superficialment alguna cosa. És a dir, eixamorar significa 'eixugar a mitges', no eixugar per complet.

Eixugar, secar (o assecar) i eixamorar són, doncs, tres verbs amb significats diferents. I la mateixa diferència hi ha entre els seus participis -que també actuen com a adjectius- eixut, sec i eixamorat. Una cosa eixuta és la que ha perdut completament la humitat que la cobria, una cosa seca és la que ha perdut totalment o parcialment la seua aigua constituent i una cosa eixamorada és la que ha perdut només parcialment l'aigua que la cobria, però encara està humida d'una manera apreciable. En una cosa eixamorada, la poca humitat superficial que conserva és clarament perceptible al tacte.

La roba eixamorada no és roba banyada, però encara no és roba eixuta perquè encara està humida (però no banyada). En les comarques valencianes septentrionals, una cosa eixamorada és una cosa que ha començar a assecar-se però que encara està tendra, per això parlen de llonganisses eixamorades.

Els llauradors, antigament, —no sé si encara ho fan— quan segaven l'herba, feien garbes i les deixaven amuntonades en un lloc adient a fi que perderen part de la humitat que les cobria. Quan l'herba ja estava eixamorada, giraven les garbes i deixaven que l'herba s'eixamorara per l'altre costat. En eixe moment ja estava en condicions de donar-la als animals. L'herba estava eixamorada perquè la humitat era perceptible al tacte, era apreciable. Si haguera estat eixuta, la humitat no s'hauria notat gens. I, evidentment, no estava seca. L'herba seca és una cosa completament diferent, tots ho sabem molt bé.

¿Per quin motiu en el programa Trau la llengua varen fer eixa afirmació falsa? La resposta és molt senzilla: perquè els redactors del programa no saben què significa eixamorar. Eixe verb els resulta estrany, no pertany a la seua llengua habitual i, aleshores, el que varen fer és consultar el diccionari. I el diccionari diu que eixamorar significa eixugar. Així apareix en el Diccionari valencià, en el DIEC i en molts altres diccionaris. ¿Per quin motiu els diccionaris donen una definició falsa del verb eixamorar? Doncs perquè en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra ho definix d'eixa manera. I com que els que redacten diccionaris, en lloc d'investigar, es limiten a copiar el que va escriure Fabra, doncs així van les coses.

En el cas que ens ocupa, malauradament, Fabra va escriure una definició equivocada. És evident que Pompeu Fabra no sabia el significat del verb eixamorar. En la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana (Barcelona, 1932) el va definir com “Fornir (una cosa) de la humitat que la fa suau, tova”. Eixa definició correspon a una segona accepció del verb eixamorar que s'usa únicament en una part de Mallorca. En la segona edició —i posteriors— va escriure: “Eixugar, llevar la humitat (d'alguna cosa)”. I va posar com a exemple la frase següent: “Cal eixamorar l'herba dallada abans d'empilar-la”.

La definició de la segona edició s'acosta molt més al significat general i etimològic del verb eixamorar, però és incorrecta perquè eixamorar no és eixugar. L'hauria encertada completament si en lloc d'escriure eixugar haguera escrit eixugar parcialment.

Actualment, el verb eixamorar no s'empra molt, però encara és viu, encara hi han persones —sobretot d'edat avançada— que el coneixen i l'usen en la seua parla quotidiana, com jo mateix, sense anar més lluny. Si ens molestem en anar a Alcoi i preguntem a ames de casa de certa edat per quin motiu arrepleguen la roba de l'estenedor quan encara no està eixuta del tot, ens respondran que si la roba està eixamorada es planxa millor (açò és vàlid només per a les fibres naturals, per a les artificials és indiferent).

Si anem a Onda i li preguntem a un terrisser per què deixa els objectes de terrissa en un lloc adient durant cert temps abans de coure'ls al forn, ens dirà que si les peces estan eixamorades no hi ha tant de perill que es trenquen quan es fiquen al forn com el que hi hauria si estigueren banyades, que és com estan quan les acaben de fer.

Si ens acostem a la Vall d'Uixó i preguntem a les ames de casa per què pengen els rastres de llonganisses i de botifarres en un lloc airejat quan les compren, ens diran que ho fan a fi que perden part de l'aigua que tenen quan estan acabades de fer, ja que l'embotit eixamorat no es florix tan fàcilment com el tendre.

Si anem a Otos (la Vall d'Albaida) o a Albalat de la Ribera (la Safor) sentirem com els obrers de vila diuen que l'algeps amb el qual han obrat fa poc una paret o un barandat està eixamorat quan encara no està eixut del tot. Està encara humit, però no tan banyat com quan el varen pastar.

Quan preguntem les coses a les persones que les saben, obtenim respostes adients, ens informem adequadament i no clavem el cullerot.