Deliri Tutankamon

El 4 de novembre del 1922, l'arqueòleg Howard Carter va ensopegar amb un graó que el portaria fins a la tomba intacta de Tutankamon. “Veig coses meravelloses”, va exclamar, exhaust, quan la tàpia va cedir. Feia més de cinc anys que buscava com un boig a la Vall dels Reis aquell tresor, i ja se li estava acabant el temps: el seu mecenes, Lord Carnarvon, havia deixat de creure en les seves fantasies. Aquell descobriment, ara fa 90 anys, va marcar un abans i un després en el món de l'arqueologia. No només per la magnitud de la troballa, sinó perquè el món sencer es va contagiar del fenomen de la tutmania. Fenomen que encara perdura per la fascinació que continuen exercint els artífexs del descobriment, pels enigmes que es resisteix a revelar el nen que va ser coronat faraó als 10 anys i, no cal dir-ho, per tots els deliris de maledicció que s'associen a Tutankamon.

Per a un malalt de l'egiptologia com és Jordi Clos, l'aniversari de l'excavació que va liderar Carter no és qualsevol cosa. De fet, ja fa anys que s'anava preparant per fer una exposició a l'altura de l'esdeveniment, conscient, però, que era impossible traslladar al seu museu de Barcelona peces originals de la tomba. El que no volia fer Clos de cap de les maneres era un muntatge de cartró pedra, un més dels que ja s'han fet i es fan. La millor manera d'homenatjar el seu mite, va pensar, era amb les valuoses obres de la seva immensa col·lecció privada.

I així s'ha gestat l'exposició Tutankamon. Història d'un descobriment, que es capbussa de ple en aquella cèlebre odissea arqueològica amb més d'una seixantena de peces de la Col·lecció d'Arqueologia Egípcia Jordi Clos. Són peces iguals o similars, i totes autèntiques, a les que es van desenterrar de la tomba de Tutankamon, com ara una màscara funerària, un conjunt de vasos canopis, uixebtis, amulets, un repertori d'estàtues, figures o representacions de divinitats, utensilis cosmètics, instruments musicals... Gairebé una tercera part de les obres exposades són inèdites, i de les que més sobresurten hi ha una maqueta de fusta de la dinastia XII (1991-1783 aC), que representa una escena agrícola (dos bous arrosseguen una arada conduïda per un agricultor). Imprescindible resseguir de principi a fi la galeria de 50 fotografies de Harry Burton, un dels membres incondicionals de l'equip de treball de Carter, que va documentar tot el procés d'excavació.

L'exposició, doncs, està impregnada de les essències d'una de les majors aventures de la història de l'arqueologia, i desplega tots els components que encara fan irresistible la figura del misteriós Tutankamon. “Fa 90 anys que als experts ens turmenten un munt de preguntes sense resposta. Per exemple: qui era el seu pare?”, diu el comissari de l'exposició, Luis Manuel Gonzálvez.

Hi ha molts interrogants al voltant de la identitat del nen faraó. Cada vegada hi ha més consens que podria ser fill d'Akhenaton, i no pas d'Amenhotep III. I està gairebé descartat que la seva mare fos la famosa Nefertiti. Però, més que el seu arbre genealògic, el que intriga la classe científica és la seva mort. L'any 2009 es va localitzar l'ADN d'un paràsit associat a la malària, malaltia que podria haver causat la mort del rei. Però fa just uns mesos un reputat cirurgià de Londres va anunciar que està convençut que la mort de Tutankamon va ser deguda a un atac epilèptic. Teories per a tots els gustos.

El que sembla més tancat és el debat sobre la maledicció de la tomba; és a dir, sobre les víctimes de la ira del faraó per haver pertorbat la seva pau. És cert que Lord Carnarvon va morir al cap de poc temps d'una pneumònia, i que alguns altres membres de l'equip van deixar el món en circumstàncies estranyes. Però molts d'altres van viure fins a edats avançades. Sense anar més lluny, el mateix Carter (va morir als 66 anys), o la bella Evelyn Herbert, la filla del mecenes i amant de Carter, que va viure fins al 79 sense cap ensurt.