“No hi ha consumidors de cultura entre els dirigents”

Segur que tots coneixem algun nen que ho aconsegueix. Però el meu llibre també busca que els pares es mirin el tema des d'un punt de vista més desdramatitzador perquè sempre hi ha un punt d'esperança.

La inspiració és un nebot que respon una mica a aquest perfil, però ell és un nen feliç.

(Riu) No, no, ni pensar-ho. El meu problema és més aviat el contrari: sempre m'ha agradat molt menjar i m'agrada tastar-ho tot.

Mires d'abstreure't del problema quan fas la novel·la perquè el llibre és una novel·la lúdica adreçada a un públic juvenil, però és cert que aquest problema és molt greu i que augmentarà. S'està detectant que les retallades als menjadors escolars fan que molts nens no puguin fer ni un àpat saludable al dia.

La meva sensació és que els polítics s'han creat un món a banda. Jo retallo de la teva butxaca, no de la meva. Segueixen tenint uns privilegis impensables. Una cimera per parlar de la fam val tants diners per no resoldre res que es podria fer per videoconferència. I cotxes oficials, i duplicitats de càrrecs... Intenten preservar el seu estatus i al final acaben tots abraçant-se i anant a dinar. S'han creat una bombolla a banda i allà estan bastant bé.

Tot el que té relació amb l'educació i la sanitat.

Podria arribar a acceptar retallades en cultura, sobretot si servís per protegir la sanitat i l'educació. Però la cultura és fonamental per al futur, i això els polítics no ho veuen, no la fomenten i, sense voler generalitzar, no la practiquen. No crec que hi hagi grans consumidors de cultura entre la classe dirigent, i això es nota.

Són aquestes retallades clàssiques. Retallar del cinema, de la literatura, és un disbarat, és atemptar contra el futur del país. Un altre problema dels polítics és que només tenen l'horitzó de les eleccions. Més enllà no els interessa gaire res més. Els polítics del postfranquisme eren més de raça, més humanistes que polítics, i pensaven en un país de futur i van establir les bases de l'educació, de la cultura... Ara només es mira quant costa i si dóna benefici electoral. I això ho pagarem molt car.

No gosaria dir que és una cortina de fum, però és cert que és la típica distracció que fa diluir la resta de temes. Jo hi veig un perill: si això no va endavant, generarà una frustració més en el poble català.

Ja m'agradaria, però depèn de moltes coses.

Aquesta dificultat ha existit sempre. Hi havia gent a la qual li recomanaven que es canviés el nom per signar en castellà, o que figurés com a traductor i qui realment havia fet la traducció quedés en l'anonimat. El problema és que mai s'ha apostat per una política de traducció important.

Jo crec que no. Perquè, malgrat tot, segueixo pensant que som una cultura de resistència. Trobo un disbarat com a concepte que diguin que els autors catalans que escriuen en castellà estan discriminats a fora. Si tenir el Cervantes és estar discriminat, que em discriminin ara mateix, sisplau. Un premi nacional català de literatura ha de defensar els seus autors i ser una projecció a fora dels autors catalans. No és una qüestió ni política ni excloent. La cultura catalana és la que s'expressa en català, i ho diu un consumidor de literatura castellana.