Un dia tal del mes tal de l'any tal

Quant sent que algú diu, per exemple, “un catorze de febrer del 2006”, li amolle (no puc evitar-ho): “sí, un dels quaranta o cinquanta catorzes de febrer que van haver eixe any”. ¿Com pot una persona dir una cosa tan absurda com eixa i quedar-se tan tranquil·la? Es pot dir, això sí, “un catorze de febrer”, sense especificar l'any. Això és totalment correcte, perquè catorzes de febrer n'hi han hagut moltíssims al llarg de la història de la humanitat i confie que n'hi hauran encara moltíssims més. Per tant, en eixe cas, és correcte l'ús de l'article indefinit “un”. Però si especifiquem que el catorze de febrer és d'un any concret, en eixe cas hem d'emprar l'article definit “el”, perquè estem parlant d'un dia concret i determinat, perfectament definit.

No sé d'on ha vingut eixa moda absurda ni sé a quantes llengües afecta, però sé que a la nostra no li fa cap bé. Cal parlar amb precisió i amb propietat, no de qualsevol manera.

Recorde que en certa ocasió li vaig explicar a un amic que la construcció en qüestió —que ell usava a orri, a tota hora i en qualsevol circumstància— és una incongruència i una incorrecció i en va respondre que ja ho sabia, però que és una llicència poètica. ¿Poètica? Li vaig preguntar: “¿quants poemes has escrit tu?” I em va respondre: “no cap”. I després li vaig preguntar: “¿i quants n'has llegit tu, de poemes, en la teua vida?”. I em va contestar: “aquell de diez cañones por banda que hi havia en el llibre de literatura”. Em vaig estimar més canviar de tema.