Lectures d'una novel·la gòtica

Seguint les passes de Ruskin, Proust visita la catedral d'Amiens i en surt persuadit que aquesta imponent arquitectura gòtica carregada de misteris per desentranyar és també la metàfora d'un text per descodificar, amb les seves altes naus i els lúgubres recambrons, i els pinacles i la façana i els contraforts: la carcassa visible on pot emmirallar-hi la seva pròpia catedral sobre el temps que és a punt de començar a aixecar amb les pedres dels seus records. Molts anys després, Montserrat Roig s'atura davant la catedral d'Estrasburg, i no pot deixar d'evocar Goethe i Canetti, i sobretot Riba, i la manera quasi insolent amb què els grans monuments sobreviuen a la barbàrie i fan plorar a vegades pels amors i les pàtries que tan fràgilment es desfan. Entre l'un i l'altra, hi ha tota una recreació simbòlica de la catedral com a espai d'encontre del sublim i el sinistre, de la llum i l'ombra, de l'altura i l'abisme. Ben mirat, va ser sortint d'un temple florentí que Stendhal va flaquejar sota el pes de la bellesa fatigant que a vegades desprenen les obres d'art, i Monet va decidir plantar dia rere dia el cavallet davant la façana de la catedral de Rouen per buscar-hi a la superfície el secret de les bretxes de llum, i va ser també a les golfes més recòndites de Notre Dame on Victor Hugo va confinar el geperut Quasimodo, que a diferència del nostre Josafat va trobar en una dona bella, encara que també socialment exclosa, una certa redempció.

D'algunes de les lectures possibles de la catedral com a espai simbòlic i de la seva projecció concreta en la novel·la que Prudenci Bertrana va publicar el 1906 tracta el volum Llibres, monstres i catedrals, recull de les conferències impartides a La Mercè de Girona l'any 2006 per commemorar el centenari de la primera edició de Josafat, ara reunides pel professor de la Universitat de Girona Xavier Pla, amb l'afegit d'una conferència inèdita de Maria Barbal. Hi abunden les referències a l'imaginari romàntic i gòtic, a la naturalesa del mal, al mite de la bella i la bèstia, a la subversió de la sexualitat, al paper desestabilitzador de la femme fatale, però també hi ha espai per a l'apropiació feminista d'un desenllaç que es vol més salvador que penitent (Laura Mercader) i –molt més interessant– per a la reflexió sobre el tractament visual d'una peça que explota amb audàcia els efectes de la fantasmagoria de terror amb recursos tot just del precinema (Xavier Pérez), unes qualitats plàstiques que ja havia descobert el cineasta Antoni Varés quan va preparar el 1965 el guió, que la mort va impedir-li filmar, de Joanot, basat en el text de Bertrana (Glòria Granell). Les connexions de la novel·la amb el gènere gòtic, i en especial amb l'apropiació que en van fer els escriptors del modernisme català, són analitzades per Emili Olcina en un dels textos més estimulants del recull, on subratlla l'adscripció eminentment ruralista del gòtic nostrat, des de Ruyra a Casellas i Víctor Català, i apunta un detall tenebrós: “L'elevació espiritual, per Josafat, és inexistent”, afirmació que confirmen totes les escales que apareixen a la novel·la, que mai pugen, només baixen, i la verticalitat mateixa del temple gòtic, que aquí és “projectada cap avall, cap a l'abisme, cap al subsòl dels morts”. El mateix Xavier Pla hi aporta, a més del text d'obertura en què posa en relació l'obra de Bertrana amb d'altres d'Hugo, Zola, Huysmans i fins i tot Blasco Ibáñez, la presentació d'un revelador quadern de notes inèdit, conservat al fons Bertrana de la UdG, en què l'escriptor gironí va recollir els primers esbossos de la novel·la, a més d'observacions sobre els personatges, l'ambientació, la catedral, per descomptat, i uns quants conceptes sobre els quals l'interessava documentar-se, com ara a quina hora tancava el temple, quants graons té el campanar, quins efectes produeix una commoció cerebral o com es manifesta exactament la pulsió sàdica.