Viatge iniciàtic en la poesia de J.A. Soldevila

El nou poemari de Josep Anton Soldevila (Barcelona, 1948), Des del desert –anterior al guardonat amb l'últim premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre, El mur de Planck, que clourà la trilogia iniciada amb El llibre del Adéus–, comença amb Dues oracions per abans d'entrar en el desert (títol que sembla evocar Salvador Espriu). Aquestes dues oracions ens introdueixen al viatge del poeta cap al desert, a la recerca del “mirall transparent”: la paraula essencial en què s'emmirallin els avatars del viatge iniciàtic.

Dividit en dues seccions, Des del desert i Des del bosc, en el primer poema del llibre després de les oracions, el poeta ja ens adverteix: “Jugo amb la set, / converso amb les dunes. / Cada cop faig més estralls / en el silenci / del meu cos”. El viatge, doncs, ha començat. Inici del camí pel desert, en el silenci, bevent “l'aigua / de la mudesa”. Un silenci tanmateix assedegat de la paraula que potser es trobi desert enllà, reflectida en “el mirall transparent”. Però el caminant s'extravia, les seves pròpies petjades es confonen i el porten de nou al començament: “Al final de cada dia / torno a l'origen / del camí”. El poeta recomença, torna a travessar dunes, silencis, en un pelegrinatge auster de poques paraules que assenyalen l'itinerari. Cercant la imatge transparent, definitiva, potser impossible, però insistint en la travessia, en aquest viatge que serà d'anada i tornada a l'origen.

Miquel-Lluís Muntané, autor del pròleg, ens indica: “Com el desert, la poesia de Soldevila ens rep amb una aparença de nuesa, d'austeritat gairebé extremes”. Poesia d'un gran rigor formal, concisa, de vegades hermètica, com si el poeta volgués emprar només la forma imprescindible per trencar el silenci, però sense dir-ho tot, sense anunciar, a la tornada, tot el que ha vist i sentit durant el viatge.

El silenci del poeta, assedegat, continua aventurant-se desert enllà, i albira un bosc, tot dubtant que la visió no sigui un miratge del viatge: “Amb el vent del desert / viatgen paraules. / Vestides de sorra, / són embuts de silenci, / que ja res no signifiquen”. S'endinsarà en el bosc a la recerca d'altres paraules, que servin almenys una resta de llum del viatge iniciàtic, i abolida “la paraula sense vida: Mai”. A semblança del vers d'Eliot: “En la meva fi està el meu principi” (East Coker, Quatre Quartets), Soldevila, en els versos amb què finalitza el poemari, ens dirà: “Ara / que per fi / comença el desert”.