Escrita amb ràbia
L'italià Flavio Soriga presenta durant BCNegra la traducció al català de ‘Pluja negra', una novel·la que va publicar el 2002 i que té un estil arriscat i efectiu
Soriga publica aviat una continuació de ‘Pluja negra', deu anys després
L'autor és fan de Manuel Vázquez Montalbán: “He llegit totes les seves obres, dues vegades”
No és habitual que una novel·la es tradueixi sense haver estat un èxit, però els editors d'Alrevés han tingut l'encert i la sensibilitat de localitzar Pluja negra en l'univers de novel·la negra i criminal que es publica a tot el món.
Traduïda per Pau Vidal amb el seu rigor habitual –i no era fàcil perquè l'estil i la tècnica de l'original són complexos–, Pluja negra ens mostra la quotidianitat d'un poblet de Sardenya, amb el nom fals de Nuraiò, en què l'aparent tranquil·litat es trenca quan assassinen una bonica mestra. La trama de personatges, sospites i acusacions estan banyats per la pluja constant.
Flavio Soriga, nascut el 1975 a Uta, localitat de Sardenya, va publicar un recull de contes (Diavoli di Nuraiò) abans de Pluja negra (2002). Fins al 2008 no va publicar la novel·la Sardinia Blues, el seu èxit més important. Després d'altres títols generalistes (L'amore a Londra e in altri luoghi, Il cuore dei briganti i Nurague Beach), el març publica Metròpolis, la següent novel·la protagonitzada per Martino Crissanti, el mateix carabiniere de Pluja negra. “Per ell també han passat deu anys, ara és capità, viu a la capital, Càller, i s'ha llicenciat en antropologia cultural.”
Soriga és fan de Manuel Vázquez Montalbán, “he llegit les seves obres dues vegades, m'apassiona”, i rellegint-lo vaig decidir reprendre el gènere negre i “fer amb Sardenya el que ell va fer amb Barcelona, dit amb tota modèstia”.
Va escriure Pluja negra quan tenia 27 anys i també tenia “una ràbia contra el meu poble, perquè a aquella edat i en un lloc petit tens la sensació que ningú t'entén; tot i això, fa anys que visc a Roma amb la meva dona i els meus fills i he fet les paus totalment amb la gent d'Uta”.
Aquesta ràbia va influir en l'estil. “Com que estava tan enfadat em va sortir així, i també per mostrar l'opressió de la dona que era, i encara és, molt dura; de fet, l'estil va ser divertit, com un futbolista que fa malabarismes amb la pilota; però ara prefereixo intentar fer bones jugades i gols; escric més directe, més senzill, miro d'explicar les històries que vull explicar, i partint de situacions individuals accedir a l'àmbit universal”.
Va marxar del poble per escriure l'obra. “Me'n vaig anar a Bolonya i vaig decidir que un any havia de ser temps de sobres per escriure-la.” I ho va aconseguir, tot i que li va costar “sang i patiment, suposo que com la majoria de primeres novel·les; hi aboques els somnis.”
Una Sardenya pobre
Sobre la seva Sardenya natal comenta que “la gent té una visió idíl·lica de Sardenya, però la veritat és que es va passar molta gana i els poders polítics, com a tot arreu, intenten enganyar fent creure que abans es vivia millor...”.
Flavio Soriga, que coneix bé Barcelona perquè una germana hi va viure, treballa a la televisió: “Si no hagués estat escriptor, m'hauria agradat fer cinema; per mi, Tarantino és el millor escriptor nord-americà del segle.”